ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

LOTERIA NACIONAL CATALANA.

La jugada del govern català s’entén i espero que els hi surti bé. Esperen que ja que la gent és tant catalanista, en comptes de deixar els diners de la loteria a Espanya, els deixin a Catalunya. Es una jugada simple: hi ha gent que quan pugui triar entre la loteria catalana i l’espanyola, triarà la catalana i això ajudarà a finançar les arques esquelètiques del govern català.

Bé, esperem que ajudi, perquè hi ha entesos que diuen que la loteria de nadal catalana serà un fracàs, un suïcidi econòmic i que no es recolliran prou diners per a pagar el premi. No sé. Jo no tinc aquesta impresió. Tal com està el pati a casa nostra, cada vegada hi ha més gent que defuig qualsevol cosa per poc espanyola que sigui.

Una altra cosa és saber fins a quin punt és trist i inmoral que un país s’hagi de finançar amb loteries. Perquè suposo que tothom sap que una loteria és una presa de pel: tots els que juguen posen una mica, qui ho organitza se’n queda el bocí més gran i reparteix la resta entre quatre afortunats. La resta que hi ha posat diners es queden amb un pam de nas: els hi ha fotut els calés de la manera més simple i ximple i del món.

Però la gent juga, ves a saber perquè. Jo tinc la sensació que com més desgraciada és la gent, més juga. Es a dir, no tinc la sensació que la gent que tingui la vida resolta juguin gaire i sí que tinc la sensació que els que no saben on caure’s morts es gasten un tant per cent important del que s’haurien de gastar amb altres coses en jocs d’atzar. Com que són desgraciats creuen que la loteria ens farà agraciats, quan la loteria només agràcia a qui l’organitza, sent els guanyadors esquers i poca cosa més.

Però per nadal tots ens tornem bojos i ens veiem gairebé en l’obligació de comprar loteria. Dic gairebé en l’obligació perquè totes les organitzacions a les que pertanys et venen paperetes amb un tant per cent d’un dècim i això els serveix per a finançar-se –o pel que sigui – i tu no et veus en cor de dir que no. I quan, al final, veus quan t’has gastat amb aquestes galindaines et trobes que cap any baixa dels 300 €, cosa que simplement s’hauria de considerar un pecat, ni que sigui venial.

Al despatx fa anys que un company compra un dècim i el compartim entre tots. Va haver-hi un any en que jo vaig decidir que jo jugava i li ho vaig dir i ell em va dir que cap problema, que si no volia pagar-se’l, me’l regalava. Evidentment se’l vaig pagar i he continuat pagant cada any religiosament.

Ni d’aquí ni d’allà ni de més enllà mai no m’ha tocat res. Alguna vegada d’algun lloc m’han tornat els calés, cosa que, com a negoci global, és ruïnós, però tot i així, celebro recuperar alguna cosa.

No sé com anirà això de la loteria de la Generalitat. Per principi sento una total antipatia per la loteria i jo no en compraré ni de la Generalitat ni de cap altre. Ara sento curiositat per saber tota la fila de gent que me’n vindrà a oferir – i que jo aniré comprant per compromís – d’on la comprarà. Voldria que fos la catalana, però ja veurem.

Espero que a l’estat català de màquines escurabutxaques – la loteria no deixa de ser una màquina escurabutxaques institucionalitzada – no n’hi hagi. Però segur que n’hi haurà. Probablement el turisme acabarà sent el nostre monocultiu i es considera que el joc és una part fonamental del turisme. I vinga casinos i loteries i lotos que sembren el país de sal i frustració.