ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

 Ja fa temps que s’acusa a l’independentisme en bloc o a una part de l’independentisme de feixista. Jo, que he acusat a una part – molt minoritària, crec – de l’independentisme de insansigent, crec que és una falsedat i un insult acusar el independentisme de feixista. Recordem que els primers que van fer-ho van ser els socialistes espanyols, després s’hi van apuntar els del PP i ara veig que el qualificatiu ja arriba a l’independentisme de totes bandes. L’altre dia fins i tot llegia que l’independentisme català serà recordat com quelcom idèntic al feixisme de Mussolini o al franquisme.

No sé com serà recordat l’independentisme contemporani. Depén de si triomfa o fracassa, bàsicament. Si triomfa serà recordat amb llorers i so de clarins i si fracassa serà recordat com es recorda avui el 6 d’octubre: com un error històric en el millor dels casos. De fet, com sigui recordat, ara mateix és igual.

Crec que l’error dels crítics de l’independentisme està en l’ús inadequat de les paraules i en la generalització de l’actitud que només és minoritària.

El feixisme és una cosa molt concreta. Si volem el podem ampliar i hi podem incloure el nazisme, el falangisme i salazarisme, però no podem passar d’aquí. La primera cosa que ja es veu és que tots aquests moviments neixen en països independents i no pas en països que lluiten per la seva independència. La segona cosa és que és tracta de moviments antidemocràtics en el sentit que propugnen que, una vegada aconseguida la seva victòria electoral, ja no hi torni a haver-hi eleccions. La tercera cosa és que respecten la propietat privada ( a diferència del comunisme, que és el feixisme d’esquerres ). La quarta cosa és que són moviments nacionalistes en el sentit de considerar que la seva nació és el melic del món. La cinquena cosa és que són moviments fortament militaristes en els quals l’exèrcit és qui sustenta el seu poder.

Des d’aquesta perspectiva l’independentisme català és massa transversal per a tenir punts de contacte amb el feixisme: neix a un país no independent, tots els independentistes són demòcrates ( no en conec cap que defensi cap tipus de dictadura, ni de dreta ni d’esquerra). Socialment és transversal perquè existeixen independentistes conservadors i independentistes que voldrien socialitzar-ho tot. Sí que penso, en canvi, que la majoria dels independentistes són nacionalistes i pensen que Catalunya és el melic del món. I, finalment, no crec que cap independentista català vulgui una Catalunya independent comandada per l’exèrcit. Fins i tot un sector de l’independentisme d’esquerres es planteja si la Catalunya independent ha de tenir exèrcit o no ( jo, que no sóc d’esquerres, opino que sí, que com més normalets siguem, millor ).

Per tant, jo crec que no és pot dir que l’independentisme català en general és feixista, ni tampoc és pot dir que ho siguin gaires independentistes per no dir cap. L’únic punt de contacte entre la corrent principal de l’independentisme català i el feixisme és el nacionalisme, però això és quelcom que els catalans comparteixen amb la major part de nacions del món: totes elles es creuen el melic del món.

Una altra cosa és que hi hagi independentistes intransigents. Però que siguin intransigents no vol dir que siguin feixistes. També hi ha demòcrates intransigents, comunistes intransigents, conservadors intransigents, anarquistes intransigents, liberla intransigents, socialistes intransigents etc…

Intransigent és aquell que està tant convençut que té la raó que no vol escoltar els arguments dels altres. Intransigent és el que pensa que els que no pensen com ell o bé estan equivocats o són uns traïdors. Intransigent és aquell a qui no se li passa pel magí que qui pot estar equivocat és ell. Intransigent és aquell que creu que té la veritat i que tolera als altres però no els respecta.

No crec que hi hagi gaires independentistes intransigents però n’hi ha. Les televisions catalanes estan obertes als partits i als intel.lectuals no independentistes als que podem escoltar malgrat que qui governi sigui una coalició que està pel dret a decidir. No crec que hi hagi gaires catalans que vulguin fer callar als espanyolistes: penso que la majoria volem escoltar les seves raons, no només perquè tenen dret a exposar-les, sinó perquè també volem aprendre d’ells. I perquè Catalunya som tots.

Però hi ha independentistes intransigents, sí; també hi ha espanyolistes intransigents i n’hi ha molts més: són aquells que no volen que el poble voti per decidir de quin estat vol formar part. Perquè consideren que la veritat la tenen ells i els altres no tenim res a dir. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!