ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
L’ASCENSIÓ DE MARIA O BONA FESTA MAJOR
L’ASCENSIÓ DE LA MARE DE DÉU O BONA FESTA MAJOR.
Avui és la Mare de Déu d’agost, l’assumpció de Maria, és a dir, el dia que es commemora que, després dels seus anys d’alegries i penes terrenals, Maria puja en cos i ànima al cel per retrobar-se amb el seu fill i el seu marit, que feia anys que havia mort de vell.
És un dia de festa gran a Catalunya. Fet i fet és el dia en la que major part dels pobles de Catalunya celebren la seva Festa Major. Ignoro si duran l’etapa anticlerical de la República – en la que es van canviar els noms dels pobles que homenatjaven un sant – també es van canviar totes aquestes festes majors. Suposo que algunes sí. Ho trobo curiós: els republicans decimonònics havien de canviar els noms dels pobles cristians i, en canvi, respectaven els noms dels dies o dels mesos amb els noms dels Déus romans: dimarts (Mart), Dimecres (Mercuri), Dijous (Júpiter), Divendres (Venus), dissabte (Saturn), que a l’hora també continuen sent els noms dels planetes del sistema solar.
Hi ha gent a la que fot molt que siguem un país de tradició cristiana i sempre estan a punt amb el seu llistat de greuges contra la santa mare església. No han entès res, em temo. L’església és una obra humana i, com a obra humana està sotmesa a encerts i a errors, com qualsevol història humana.
La revolució francesa, posem per cas, va tenir una guillotina que no va parar de tallar caps. El marxisme va tenir el seu Stalin. Els catalans vàrem tenir els nostres almogàvers. I, sí, efectivament, l’església catòlica va tenir la seva inquisició.
Ara bé, davant de qualsevol institució humana amb història suficient – i l’església és la més antiga de totes, la qual cosa ja suposa per a mi un valor – s’ha de ser capaç de fer un balanç per tal de jutjar si allò que ha aportat tot sumant i restant és millor o pitjor del que hi abans. I, també, si avui el que aporta és més o menys positiu.
Creences a banda, em sembla evident que el cristianisme va esdevenir una revolució ideològica d’una gran magnitud inventant dos conceptes que avui encara són defensats pels nostres progressistes: la igualtat entre els homes i l’universalisme.
A nivell pràctic, avui encara els cristians són un dels elements fonamentals per tal d’ajudar els mes pobres, els més malalts i els més miserables a sobreviure. Sovint, aquell qui no té ningú al costat hi troba un religiós.
En el marc del santoral cristià hi ha persones més o menys simpàtiques i més o menys antipàtiques. Hi ha sants inquisidors que cada dos per tres ens recorden que si fem allò o allò altre o allò de més enllà cremarem a les pires de l’infern.
També hi ha, però, tota una fila de sants que són entranyables. I la primera d’aquesta llista és Maria, mare de Déu, dolça entre les dolces, abnegada, tendra, incondicional, mare. El segon d’aquesta llista, per a mi, és Francesc d’Asís, que si bé no tingué totes aquestes virtuts per no ser dona, tingué la virtut de ser un gran poeta.
Finalment, hi ha com els pobles interpreten a Maria. Els protestants no la veuen verge. Els espanyols, sobre tot, la veuen verge. I els catalans, sobre tot, la veiem Mare de Déu, perquè considerem que ser mare és el més gran que pot ser un ésser humà.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’atribució de la virginitat està donada per una traducció errònia de la paraula hebrea “almah” que tan vol dir jove com verge. Les profecies bíbliques diuen que el Messies naixerà d’una dona jove.
Fins el Concili d’Efes (431) no es va considerar Maria com Mare de Deu, i el culte no comença fins l’edat mitjana. La doctrina de l’Assumpció no es va desenvolupar fins el segle XII.
Vostè escriu “Els protestants no la veuen verge. Els espanyols, sobre tot, la veuen verge. I els catalans, sobre tot, la veiem Mare de Déu“. I a on ens col·loca als “protestants catalans”? Tots els catalans són catòlics romans?
Els protestants -jo em considero protestant- creiem que a l’hora de la concepció de Jesús, Maria era verge [Evangelis de Mateu i Lluc], i que més tard concebí d’altres fills (d’aqui les referències als germans de Jesús).
Molt abans dels “republicans decimonònics”, qui va canviar noms i esquetlles va estar l’església apostata, la qual al esdevenir religió de l’Imperi romà prengue com a dia festiu el diumenge, que ves per on era el dia festiu del paganisme (en conmemoració al Sol), contravinent la santificació del dissabte feta pel mateix Creador [Gènesi 2:2 i 3; el 4t manament: Èxode 20:8-11]. Avui en dia, però, som pocs els cristians que manetnim el dissabte com a dia santificat (tot s’ha de dir).
Respecte a la “humanitat” de l’església(s) institucionalitzada(es), rés a dir. Com vostè diu: “L’església és una obra humana i, com a obra humana està sotmesa a encerts i a errors, com qualsevol història humana“. Però no s’ha d’oblidar que l’Església catòlica apostòlica i romana ha estat la institució que més cristians ha assassinat, ademés de voler fer desapareixer la llum de La Paraula.
Pel que fa als sants i santes, recordar que no hi ha hagut ningú perfecte. El nostre -pels cristians- sol advocat i intermediari davant Déu és Jesucrist. L’encesa d’espelmes als sants i santes, pregaries a morts i difunts, parlar a les animetes i altres tradicions semblants, són coses que tenen més a veure amb la idolatria (prohibida al 2n manament de la Llei de Déu) o amb un cert espiritisme popular que no pas amb el cristianisme. Això no treu que tots siguem beneits i santificats pel sol fet de ser fills de Déu, però la perfecció de la natura (de la qual noslatres en som majordoms) va “caure” quan Eva i Adam van fer cas a Satanàs, desobeïnt a Jehovà.
Atentament (esperant la pronta vinguda de Crist, i amb ella una Nova Terra [Apocalipsi 21])
Tots som Maria perquè tots som el Temple de l’AMOR i per molt endins que hàgim de cercar-lo. Repeteixo: tots som aquella matriu (mare), jove (verge), que acull l’AMOR. I si Déu no és AMOR i un AMOR més que immens i per immens MISTERIÓS, llavors no és res.
Si Maria no és el Temple o la matriu (o digues-li l’Església) d’aquest AMOR tan immens que els humans aspirem a ser, aleshores només és
un conte que neix de la minsa imaginació humana i que dibuixem de la mateixa manera que podem pintar qualsevol fada mitològica, com poso per cas la irlandesa Banshhe (la que anuncia, amb el seu plor, la mort)
Com he dit en altres ocasions, la Bíblia la llegeixo sempre en actitud de pregària, vaig més enllà del cúmul de llibres que es van escriure temps a per explicar de pares a fills una història d’AMOR.
Per cert, aprofito aquest missatge per comunicar a qui encara no ho sàpiga a Firenze hi ha un pub que es diu “the old stove”, i que la clau d’accés wifi és aquesta: “Catalunya” (escrit en català).
Visca Florència i el pub “the old stove” !
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Quan escrius: “dolça entre les dolces” em recorda el que diu el profeta Ezequiel en una de les seves visions on explica detalladament que va sentir una veu que li deia: “Aixeca’t fill d’home (curiosament tot ocultant que també era fill de dona també)… obra la boca i menja això que et dono en forma de pergamí… Empassa-te’l… M’el vaig menjar i a la boca m’era dolç com la mel” (Ez 2, 1-3,3)
I jo pregunto: quan a la boca és dolç com la mel, a les entranyes també és dolç com la mel? I ho pregunto perquè a l’Apocalipsi hi ha un passatge que descriu una escena semblant, concretament es pot llegir a (Ap10,1-10) i que sembla que pot amargar les entranyes si no hi posa la joia en allò que li toca fer (o que li toca menjar).
Observo doncs que, el símbol de menjar, en les Escriptures, indica gust per assimilar la comunicació amb l’AMOR (amb Déu) i d’una manera gustosa (de bon grat per transformar el gust interior d’amarguesa a dolçor o com diuen els ancians: “a mans besades” perquè així se’ns posa bé.
Vaja que cal posar-hi l’orella del cor per estudiar les Escriptures i transformar-les en reflexió.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Per aquesta raó els catalans i les catalanes, el més gran que podem fer és ESTIMAR DE DEBÒ Catalunya, la llengua catalana, els catalans vinguts d’arreu del món i tot el que comporta treballar per la VIDA PLENA d’aquesta NACIÓ que s’aixeca per reclamar la independència, dia rera dia, moment rera moment…! Tots som Déu estimant i obrint camí cap a la Sobirania absoluta! Perquè Catalunya ve de l’AMOR, ens parla d’AMOR i ens porta a L’AMOR!
I, Odisseu, encara li puc treure més suc a la “llimona”!
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!