Espanya no ens vol de cap manera. Quan encara no ens havíem recuperat del menyspreu de Raxoy a Duran i Lleida, ens trobem amb la plantufada de la Cospedal a la Camacho. No és que no vulguin una Catalunya independent, ni federal, ni confederal és que tampoc no la volen autònoma. Per això l’ofeguen econòmicament per tal que no pugui desenvolupar correctament les seves competències, perquè volen recuperar les competències que segons la constitució pertanyen a la Generalitat amb dues finalitats. Rescabalar-se de les competències que va prenent Brusel.les al govern central i acabar el problema català d’una punyetera vegada.
La posició del PP és diamantina. Ja es veu que no hi ha matisos. Ni tant sols accepten els matissos d’una unitarista tant espanyolista com la Camacho. La rendició ha de ser incondicional i això vol dir esborrar Catalunya del mapa, continuar la tasca que van començar els seus avis el 18 de juliol del 1936.
Veure com la Cospedal se’n fotia públicament de la Camacho ha estat molt alliçonador. I veure el servilisme de la Camacho en sortir de Génova encara més. Es així com ens volen a tots els catalans. Demanant perdó per ser-ho. Parlant exclusivament en castellà. Acceptant servil i ressignadament la nostra derrota.
Hi ha una cosa a hores d’ara que està claríssima. L’oligarquia espanyola vol el xoc de trens. Pensa que els catalans tornarem a ser derrotats i que aquesta vegada la derrota serà definitiva. Aquesta vegada sí que convertiran Catalunya en un solar, pensen.
Vist tot el que estem veient la independència no és només una opció sinó la única opció de supervivència. Si la Camacho fos coherent avui seria independentista. Però ella no defensa uns ideals, només defensa un sou. I a partir d’avui té més clar que mai que li convé ser, encara més, la voz de su amo si vol continuant cobrant el que cobra al final de més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només la Primera Via, la del Sí a la Independència, és la Via Catalana, les demés ens porten al no res.
El món espera la nostra decisió, que hem de prendre quan més aviat millor.
Ens caldrà donar suport als capadavanters que de veritat vulguin Catalunya lliure.
Ara mateix tenim mala peça al teler. No sembla gens que Mas i Junqueras estiguin per la feina.
Salvador Molins -BIC-CA-
“D’una banda, quan un país s’independitza, les conseqüències cauen pel seu propi pes: repartiment d’infraestructures, de deutes amb les institucions internacionals, etcètera… Un cop la independència es materialitza, tot i tothom pressiona i treballa per tal de que la separació de béns es faci de la forma més ràpida i endreçada possible (els bancs volen saber a qui han de cobrar què; les multinacionals volen saber qui garantirà la continuïtat dels contractes; etcètera) i que tot pugui tornar a rutllar sense entrebancs. La prova definitiva és la situació actual dels múltiples estats nascuts darrerament a Europa, amb processos traumàtics o sense: tots estan integrats a la comunitat internacional i han resolt les separacions de béns sense que en cap cas hagi quedat cap cartipàs obert que impedeixi el funcionament del país en qüestió. Això no vol dir que no hi hagi serrells que puguin resultar ben enutjosos. Vol dir que no hi ha res de substància que impedeixi el funcionament i la viabilitat dels nous estats. Res. I que quan arribem a aquesta cruïlla, tindrem molts exemples de com fer les coses.”
“l’únic ingredient imprescindible d’un procés cap a la independència és la materialització d’un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot el món que la decisió està presa, que el camí s’ha iniciat i que és irreversible.
Un tal acte trenca el mirall de la realitat de manera que ja mai no es podrà tornar a reconfigurar com abans; que tots els actors entenen que el món ha canviat allí i en aquell instant, i que, a partir de llavors, tot serà diferent. Una singularitat que canvia i transmuta tot el paisatge per a tothom i per sempre. Llavors tothom entén que t’has convertit en un problema que no desapareixerà sol i que, per tal de poder tornar al fluir dels negocis, caldrà que se’t faci cas i que es resolgui el problema. Ningú no t’ajudarà, i hauràs d’acabar d’inclinar la balança amb el teu esforç, coratge i determinació, però, com a mínim, estaran disposats a intervenir per evitar que el problema s’enquisti.”
(La fal·làcia del Full de ruta de Cesc Batlle, Enginyer industrial i MBA)