ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
HANNAH ARENDT O PATRIOTISME I VERITAT.
HANNAH ARENDT O PATRIOTISME I VERITAT.
Passo el diumenge a la tarda al cinema. Penso que he d’aprofitar l’avinentesa perquè ens queden sales de cinema per poc temps. Óbviament continuarem veient pel.lícules des del menjador o el saló de la casa, però la màgia no serà la mateixa. Tenir els llums tancats, el volum fort i els personatges de mida gegantina al davant no és el mateix que tenir els llums oberts, el volum normal i veure els personatges petitons a la pantalla de la tele. El teatre va néixer com un ritus religiós i el cinema vist a les sales de ídem conserva encara part d’aquest ritus. A casa, es mediocratitza i esdevé banal.
Si vas al cinema a veure una pel.licula sobre Hannah Arendt feta per Margerette Von Trotta et trobes amb les emocions, les reflexions i l’entussiasme assegurat. La sensació d’estar aprenent diverses coses importants a la vegada és intensa i quan surts del cinema ets una persona diferent – jo penso que una miqueta millor – que quan hi has entrat. Aquesta és per a mi la gran finalitat de l’art: emocionar-nos i fer-nos millors en algun sentit, si pot ser en l’ètic, perfecte.
I aquest és el cas d’aquesta pel.lícula que narra el conflicte de la professora Arendt – una de les pensadores més importants del seu temps – amb els jueus arran de la seva crònica del judici celebrat a Israel al nazi Eichmann.
El conflicte es va donar perquè l’Arendt es va negar a fer de claca, es va negar a aplaudir els seus perquè eren els seus i va optar per la perillossíssima via de tenir un criteri propi i de d’escriure veritats incòmodes. Els sionistes que esperaven que Arendt fos una més de la colla que tirès pedres als monstruosos criminals vençuts es van trobar amb una persona que abans era persona que jueva. I amb una persona per a la qual, precisament, ser persona volia dir tenir capacitat individual per a pensar.
Aquest és la clau de volta filosòfica de la política. Arendt creu que Eichmann és un individu sense ideologia, sense criteri, sense ètica; un individu que actua com ho podria fer una màquina en el sentit que es limita a complir ordres sense voler esbrinar si aquestes ordres són correctes o incorrectes. Un individu que accepta disoldre’s en un engranatge superior amb independència de cap a on vagi aquest engranatge. Aquest engranatge tant podia dur Eichamann cap al bé com cap al mal, per a Arendt l’important és la negativa de la persona a tenir un criteri, a deixar-se endur per la corrent.
En un altre marc, i amb conseqüències molt diferents, els mitjans de comunicació, els intel.lectuals i la població occidental i no cal dir que la jueva té un comportament contra Arendt molt similar al que va tenir els nazis contra els jueus. No els interessa saber la veritat, ni estudiar els arguments. Algú ha decidit per ells qui són els bons i qui és la dolenta i a partir d’aquí li tiren pedres de la mateixa manera que Eichman transportava jueues al camps d’extermini, és a dir, sense voler saber la veritat, ni estudiar els arguments. La conclussió és evident: la manipulació de les persones és una eina perversa perquè fa que els individus actuïn sense personalitat i així es veuen abocats a actuar defensant els interessos d’altri d’una manera cega.
Hi ha un moment de la pel.lícula en la que l’Arendt diu que ella fa molt temps que va deixar de ser sionista i que no se sent pertanyent a cap poble, que el seu poble són els seus amics. Per això en el seu reportatge l’Arendt també explica que als inicis del nazisme hi va haver jueus prominents que hi van col.laborar, cosa que els jueus consideren que és absolutament intolerable ( no que és fes, sinó que l’Arendt ho digui, encara que sigui veritat ). En aquests moments Arendt s’assembla a totes les persones e que han hagut de patir un via crucis per dir el que pensaven: Jesús, Sòcrates, Hipàtia, Bruno, Galileu, García Lorca, Maiakovski i així fins a l’infinit. L’oligarquia no té pietat per aquell que s’atreveix a pensar diferent.
I, és clar, penso en mi. Jo sóc catalanista. Ser catalanista, per molt que jo li intenti posar aigua al vi, és com una mena de religió que no sé fins a quin punt et permet ser profundament crític amb la nació. Pots criticar detalls no essencials, però t’atreviries a criticar elements essencials per tal de defensar la veritat? No ho tinc clar. El preu que paga l’Arendt per dir la veritat és una soledat important i unes amenaces encara més importants. La soledat fa por i la vulnerabilitat encara més.
Vertígen!
Però què haguès estat del món sense aquests herois que l’han fet avançar contra la corrupció material i mental? I que serà del món si no surten nous herois capaços de sacrificar-se per a que la resta intenem pensar?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em sembla que jo seria crítica (tot concretant) amb el pensament de la HANNAH ARENDT. Talment com ho sóc amb al Rahola i les manies que té, que no pas el fons religiós, del vestuari femení islamista. Perquè sóc del parer que quan el sol crema de valent em tapo el cap, també els ulls, les cames i els braços. I, espera, que aviat no tindré prou en posar-me protector solar 50 la cara.
I quan fa fred, també em tapo tant com puc.
Dit això, em considero pràctica vestint-me; no tinc cap necessitat de tenir varietat de roba a l’armari: acostumo a tenir dos vestits idèntics, dos pantalons idèntics, dos samarretes idèntiques i dos parells d’espardenyes idèntiques. Ah, i ni molt menys vaig a la perruqueria com fa la Rahola.
I si li sumo totes les meves despeses destinades a l’estètica o al físic, segur que són molt més ínfimes que les desperses de la Rahola.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!