ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

No deixem que ens enganyin. La vida evoluciona sense parar i quan arribes a un punt millor que l’anterior no vol dir que sigui just. Et poden dir que eren felices al Somorostro, amb les seves barraques i la seva misèria. I tu podries caure en el parany i dir que les barraques són millors que els pisos que tenen ara, però no és veritat. No és aquest el país que volem. Volem gent que sigui feliç, ara.

Tornem a Locke. Als pensador clàssics s’hi torna sempre. Montesquieu – un Dèu per a mi – no deia que aconseguir la fecilicitat dels ciutadans era un dels deures de l’estat. Locke sí. Estimo Montesquieu i Locke. Intento entendre Locke. No podem dir que, des d’un punt de vista social, aconseguir la felicitat dels ciutadans és un dels deures de l’estat? Jo crec que sí. Hi podem posar el distanciament francòfon, però ens cal que els ciutadans siguin feliços per a que la societat rutlli. Això és així.

Fa anys una clienta em deia que ella era molt més feliç quan vivia a una barraca del Somorrostro que no pas avui, que tenia vivenda de propietat a Barcelona i segona residència a Cunit. I jo pensava en Locke i en Montesqueiu, personatges que la meva clienta indiscutiblement no coneix. Però que fan obrir un immens interrogant: hem de tornar al Somorostro on se suposa que la gent era feliç?

És evident que no. Les preguntes són: per què hi havia gent feliç al Somorrostro? Per què hi ha gent desgraciada ara? Jo crec que la contestació té a veure amb el seu punt de partida immediat. Probablement aquells que vivien en barraques al Somorrostro venien de viure encara pitjor a Andalusia, Extremadura o Múrcia. I, a més, veien el futur amb optimisme perquè consideraven que tenien molt camp pel córrer i que el correrien.

Ara, situats a un pis, amb unes condicions de vida superiors gràcies a l’estat social i al progrès econòmic dels darrers 50 anys, tenen la sensació de fer el camí invers. El camí de la rebaixa del nivell de vida i del nivell social. No veuen el futur amb optimisme perquè hi ha molt atur i perquè l’atur juvenil – per molt preparats que estiguin els joves – és espectacular. I, a sobre, carreguen amb l’hipoteca en que es van deixar enxampar a l’època de les vaques grasses: un parany sensacional que els hi pot costar la casa i la vida. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!