ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
ESTIMO LLIÓN, PERÒ NO VULL SEGUIR ELS SEUS PASSOS…
Ara bé, allò que em captiva dels llocs no és allò que es pot trobar a tot arreu. Els suburbis de les ciutats, les autopistes, els vestits més o menys uniformes; allò que em captiva de cada lloc és precisament la seva individualitat, allò que el fa diferent als altres llocs, aquell toc màgic i ancestral que ens mostra una humanitat riquíssima en matissos i accents. Aquesta policromia, aquestes variacions orquestrals em fascinen i miro cada poble, cada país com un miracle de la cultura.
Des d’aquest punt de vista meu, per tant, no és gens irrellevant que un país hagi perdut la seva personalitat, l’estigui perdent o la visqui amb tot el seu esplendor. Un país que hagi perdut la seva personalitat em sembla, per definició, igual a un home sense personalitat, és a dir, un país sense interés; un país que l’estigui perdent em sembla un lloc que va esdevenint menys interessant i un país que viu la seva personalitat de manera esplendorosa em sembla un lloc idoni per anar-hi a fruir i a aprendre quelcom nou i diferent.
Escrivint l’altre dia sobre el fet desgraciat que Llión estigui perdent la seva llengua – que encara es parla a Astúries, Lleó i Extremadura en una nació que no té nom, però sí que té cultura i història – una amiga em deia que això no l’importava a ningú i que el fet que els lleonesos – parlavem dels gallecs, però pel cas és igual – hagin deixat de parlar la seva llengua no els fa més infeliços. És curiós perquè la meva amiga és una gran teòrica de l’escepticisme però, en això de les llengües, arriba a la mateixa conclussió que Moïsés: pensa que la diversitat lingüística és un càstig diví. En un món perfecte només parlariem un idioma: el castellà.
La cosa és que la pèrdua d’un idioma no acostuma a anar mai sola. La història ens ensenya que hi ha una nació que sotmet una altra i que la fa passar per l’adressador en tots els àmbits: des de l’econòmic fins al cultural passant pel lingüístic. És a dir, no és només que s’imposi una llengua per sobre de l’autòctona, sinó que es violen les seves lleis i els seus costums i s’explota econòmicament fins deixar la nació conquerida com un erm, que és el que li ha passat a aquesta nació Astur-lleonesa-extremenya.
Llión – Lleó – és un botó de mostra perfecte del que li passarà a Catalunya si no s’independenditza d’Espanya. El que abans fou un regne ara està dividit en quatre autonomies, sent la seva antiga capital una província de Castilla-León que té com a capital Valladolid que és una ciutat que no en te res de lleonesa. Fixe’m-nos que els catalans ja anem per aquí perquè – a banda de França – estem dividits també en quatre autonomies diferents, tot i que encara no han fet que Saragossa sigui la capital del Principat, però tot arribarà si no marxem ( fet i fet, Franco va voler que Lleida passès a formar part de l’Aragó ).
Perduda la independència han anat perdent-ho tot. Ni tenen nom: com es diu aquesta gent que abarca Astúries – Lleó – Extremadura – Cantàbria ? Quina consciència tenen de pertanyer a la mateixa nació ? Saben els asturians i els lleonesos que Gabriel y Galán escrigué en la seva llengua? I, anant a les coses pràctiques de debò, els ha fet més feliços perdre tota aquesta identitat, esdevenir un país pobre, gairebé un país erm o haguès estat millor continuar decidint per ells mateixos? No tinc la sensació, francament, de que els hi hagi anat gaire bé.
Resumint li diria a la meva amiga que parlar una llengua o una altra probablement no fa més feliç a la gent. Però que quan és perd la llengua d’un lloc passen dues coses: la primera és que això es un símbol de que aquell lloc ha esdevingut decadent d’una manera global i la segona, que potser a ella no li sap greu que passi, però que a mi m’agrada que la gent sigui d’on és i no còpies d’altres llocs. Opino, probablement de forma equivocada, que la uniformitat empobreix el món.
Per cert, a Lleó vaig comprar la traducció del Petit Príncep al lleonés i el guardo com un tresor. No és gens casual que quan aquesta llengua era parlada a aquell país es construís quelcom tant meravellós com la catedral de Llión, amb els seus magnífics vitralls o que a Astorga hi pintèssin la capella sixtina del romànic. Una vegada assimilat a Castella, Llión no ha tornat a crear res que arribi a la sola de la sabata a això.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs ens els suburbis o en els no nuclis de les ciutats, sovint, és on hi trobo autèntiques meravelles que el meu faroneig de caire cultural tants cops m’ha privat i em priva de descobrir-los i de descobrir-les.
I és que és tot una feinada el fet de desAprendre’s. Potser és més fàcil desprendre’s. Però ai, carai!, quan m’he de desAprendre és tot una punyeta del cagar i un gran esforç.
Sé, per experiència, que els “miracles” els trobo allà on menys espero que estiguin.
Referent als vestits, he observat que, a cada barriada de Barcelona (per exemple) hi ha una mena d’uniformitat com “dissimulada”. Però certa uniformitat a la fi. I no sabria dir-te si està bé o si età malament, però, si us plau, que ni la Rahola em digui com he de vestir el meu cos o guarnir-lo… I si algú em mira perquè puc trencar “certa uniformitat” i em vol buscar les “pessigolles”, em trobarà a mi i a les “pessigolles”.
I per acabar…, a mi em captiva el teu àngel. Allò que t’entestes a dissimular, però que saps que es veu de lluny. També la teva bondat i el teu cor en plena batalla (en plena lluita), i aquella mena de confusió que et deixa sense paraules fàcils de dir.
Sé que t’agrada viatjar, i també sé que quan viatges no t’evadeixes de la realitat del lloc que visites o del lloc on vas a parar, perquè tu no abandones la realitat encara que no t’agradin certes parts del món.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!