ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

DESCONCERTS DEL CONCERT

El primer desconcert del concert és que jo hi havia de ser i no hi era. No vaig poder ressistir la temptació de mirar-lo per televisió i vaig estar pràcticament sis hores emocionant-me. M’emprenyo amb mi mateix per no haver comprat les entrades. I no només això: per haver fet un article crític amb el concert. Ser crític està molt bé, però el crític ha de saber distingir entre la anècdota i la categoria. En en el cas del concert, la categoria era l’important i tot el que jo deia, purament anecdòtic.

I què era la categoria? La categoria era l’anhel de llibertat d’un poble i l’alegria amb que es manifesta. La perseverança en un camí complicadíssim – fa més de 300 anys que dura – i que era es troba en un punt culminant. Perquè com diu en Vicent Partal som a un pam de la independència.  Això és l’essència, el nucli al voltant s’ha de moure tot, el que cal que avanci. I avaça. Avança a tots els nivells.

En aquest marc – i deixant de banda les collonadetes que vaig escriure – el concert és important per dues coses: la primera perquè és una manifestació de força. Omplir el Camp Nou no és qualsevol cosa (els espanyolistes no omplen ni el camp de l’Espanyol) i tenir en moments determinats més d’un milió de televidents, tampoc. Ni una mitjana de 700.000. Efectivament, penso que només el Barça podria competir amb els independentistes i sembla que, afortunadament, els dos van en el mateix sentit.

Després es poden anar apuntant tota una série de coses que em van agradar més o menys. Les apuntaré perquè em pago per ser crític. No em va agradar l’excessiu protagonisme d’en Lluís Llach, no em va agradar que no es cantès cap cançó de’n Serrat o de l’Ovidi Montllor. No vaig entendre que no hi fossin gent com la Núria Feliu o Elts Pets. No vaig entendre l’obsessió que té l’esquerra catalana pels palestins. No vaig entendre que el concert s’acabès amb una cançó que no coneixia ningú en comptes d’acabar-se amb Els Segadors ( la megalomania de Llach és estratosfèrica ).

La intel.ligència d’en Gerard Quintana – que es una persona que se sap bellugar perfectamentament en els despatxos – va haver de lidiar amb el vedetisme de Llach i el resultat va ser quelcom estrany: una primera part perfecta i una segona part que fou un pur i simple homanatge a Llach. Si era un concert per la llibertat la segona part havia de ser com la primera: artistes cantant les seves cançons o cançons d’altri però sense una concentració tant ridícula en una persona que si bé és cert que és important, no ho és ni més ni menys que altres i sí que ha tingut moltíssim més reconeixement.

El tema dels palestins ens demostra – una vegada més – el rucs que arribem a ser els catalans, sobre tot els progressistes catalans, políticament. Què en traurem de que ens recolzin els palenstins? No ens farà mal que els jueus ens mirin amb antipatia? Ens havíem de complicar la vida amb els palestins?  Jo, francament, em sento molt més a prop d’un jueu que d’un àrab. I no sé perquè em sembla que a la gran majoria dels catalans ens passa el mateix. I ara que no se’m digui que els jueus són racistes, imperialistes i Belzebú a la terra, que això ja ho deia el Hitler. Ara, es veu que l’esquerra catalana, es islamista, com aquells que fan portar burka a les senyores, no les deixen anar a escola, ni conduir, ni sortir de casa. Ja m’ho explicaran. En definitiva, que jo crec això de Palestina li va donar al concert un toc tercemundista que no tocava. No entenc perquè no es va prendre com a referència Escòcia, amb qui em sembla que tenim moltíssimes més coses en comú. O Croàcia. O qualsevol dels nous estats europeus que assenyalen que la victòria és possible.

A vegades penso que els esquerranosos catalans, complementarien l’obra de Pasqual Maragall: en Maragall va omplir fins a l’obssessió Barcelona de palmeres. Els camells, la veritat, ja hi eren. Els esquerrans hi transplantarien el desert.

Per cert, el que més el va agradar del concert fou el poema de la Dolors Miquel. Llàstima que no hi fos ella per a recitar-lo. On s’amaga aquesta dona que és la millor poeta de la nostra generació? Com és possible que no hi fos rapsodiant els seus poemes personalment?