ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Hem pogut sentir troços de la conversa de la il.lustríssima diputada i la no més il.lustríssima ex i ens hem assabentat de tota mena de coses. Que la senyora Camacho té un fiscal de confiança, que vol perjudicar tant com li sigui possible CiU i també que és veu que l’hereu de l’expresident al llit és una fera ferotge. En el bon sentit de la paraula, és veu.  Això darrer és tranquilitzador perquè ens fa veure que l’estirp dels Pujol ve dels almogàvers i que mai no fou casual que el patriarca tinguès set fills. Anava a escriure coneguts, però no m’atreveixo a fer-ho, que aquest és un país massa petit per a poder escriure aquestes coses.

A la Sánchez Camacho li està passant com a Mourinho, està deixant de ser un personatge real per esdevenir un personatge grotesc. Tant l’una com l’altre mereixerien un autor digne de la seva comèdia per a fer-ne un retrat hilarant que faria riure totes les generacions in saecula saeculorum. Amen.

El cas de Mourinho sembla realment una juguesca del destí, típica dels tràgics grecs, però que en comptes de ser escrita per Esquil, Sòfocles – el millor -, o Eurípides, hagués estat escrita per Aristòfanes que, pel meu humil gust, ha estat el millor comediant de tots els temps ( fet i fet, i amb quatre excepcions mal comptades, encara vivim de la literatura grega ). Un excel.lent entrenador que es prepara tota la vida per entrenar al Barça i que, quan arriba el moment, un entrenador de tercera divisió i sense cap renom li pren incomprensiblement el lloc i aconsegueix vèncer-lo a totes les batalles. Tant inexplicable com les victòries de Cèsar davant Pompeu o d’August davant Marc Antoni, però que l’història tenia aquestes ironies constants ja m’ho va explicar fa molts anys el professor Lagarriga, que també em va explicar que tots vivim una història en petit i també en petit patim i gaudim de les seves ironies.

El cas de la Sánchez Camacho és infinitament més grotesc, poc elegant, hilarant i ridícul que el cas de Mourinho. I això és així perquè comença amb un fet d’una baixesa moral –i, per tant, política – insalvable: que la presidenta d’un partit polític català – que, a més, governa a Espanya – es reuneixi amb l’ex d’un fill d’un expresident de la Generalitat i d’un exsecretari general de Convergència ( per allò de la delegació derivada de l’amputació, ai vull dir imputació ), per a fer safreig. Per a mi aquesta és la mare dels ous i el que mai no podrà salvar la senyora Alicia: és un fet tant absolutament risible, tant esperpéntic, tant de comèdia bufa que tot el que pugui anar dient ella sobre el que ha passat després només ho tornarà més risible, més esperpèntic i més bufonesc.

Aquest pecat inicial – que en realitat és una idiotesa inicial més que no pas un pecat – col.loca l’Alicia en el laberint grotesc i per moltes cabrioles, declaracions, amenaces i altres galindaines que faci més lluny es troba de la sortida. D’una sortida honorable, digna i positiva, s’entén. És com un cotxe que s’embolica amb el fang o amb la sorra: com més voltegen les rodes, més colgat està.

Hem pogut sentir troços de la conversa de la il.lustríssima diputada i la no més il.lustríssima ex i ens hem assabentat de tota mena de coses. Que la senyora Camacho té un fiscal de confiança, que vol perjudicar tant com li sigui possible CiU i també que és veu que l’hereu de l’expresident al llit és una fera ferotge. En el bon sentit de la paraula, és veu.  Això darrer és tranquilitzador perquè ens fa veure que l’estirp dels Pujol ve dels almogàvers i que mai no fou casual que el patriarca tinguès set fills. Anava a escriure coneguts, però no m’atreveixo a fer-ho, que aquest és un país massa petit per a poder escriure aquestes coses.

Fet i fet, no m’escandalitza gens que el PP en general i la senyora Sánchez tinguin fiscals de confiança i que vulgui perjudicar CiU. Com tothom sap la fiscalia depèn jeràrquicament del ministre de justícia i com tothom també sap vivim a un estat neofranquista. Per això és normal que el PP – i una de les seves dues virreines – utilitzin tota la seva força institucional per anar no només contra CiU sinó contra el catalanisme en general i, en definitiva, contra els catalans. Vaja, no crec que ningú hagi tingut una sorpresa excesiva en escoltar el que ja se sap.

Fa gràcia la senyora Sánchez quan ella diu que no comenta converses privades en les que diu el que tothom ja sap. La única novetat era el talent eròtic del fill de l’ex de la ex. Jo, francament, haguès dit que havia begut més del compte i que se li va anar la olla, cosa que, segons diuen, fins i tot passa als abstemis.

La darrera cosa que he llegit sobre el tema és una amenaça de la senyora Sánchez a tots els mortals. Diu que quan se sàpiga la veritat rodaran caps. I tant que sí. També sol passar sempre això, que la veritat és cantelluda i afilada com un mal Déu. El que passa és que em temo que el primer que rodolarà hispània avall serà el seu. I serà una pena perquè la seva cabellera em començava a semblar interessant, ja que el seu cervell no.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!