ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

DONCS JO PENSO QUE EN AIXÒ DE LES BEQUES WERT TÉ TOTA LA RAÓ DEL MÓN.

El problema del ministre Wert és que abans de ser ministre havia estat tertulià i li ha costat molt fer-se a la idea de les formalitats d’un càrrec institucional. Així com la tasca essencial d’un tertulià és crear polèmica – sense polèmica no hi ha tertúlia -, la principal tasca d’un governant és resoldre problemes. Quan un governant crea polèmiques en comptes de resoldre problemes els crea i aquest està sent el cas del ministre Wert i em temo que ho seguirà fins que el cessin o fins que plegui.

Però això no vol dir que SEMPRE Wert estigui equivocat, ni que MAI el que diu no sigui raonable. És cert que sovint les opinions que expressa són marcadames ideològiques i, per tant, irriten als que no són de la seva corda, però hi ha vegades que l’home, ni que sigui sense voler, hi toca i, ves per on, resulta que en aquest país surrealista, quan hi toca, resulta que està més sol que la una. Ni tant sols els del PP no s’atreveixen a donar-li la raó ( potser perquè fa tuf de cadàver polític ).

En el cas de les beques, el que ha dit Wert, em sembla no només d’un sentit comú elemental, sinó d’una justícia social també elemental. I fins i tot jo considero que ha estat pot estricte: jo considero que la nota per tal que se li concedeixi una beca a un estudiant, com a mínim, hauria de ser de notable. No crec que s’hagi de subvencionar estudiants mediocres amb diners públics, ja em perdonaran.

Punt i seguit els socialistes i els bonistes fan enormes escarafalls i em parlen d’igualtat d’oportunitats. Senyors, a aquesta vall de llàgrimes, d’igualtat d’oportunitats no n’hi ha mai. Jo haguès volgut tenir el mateix físic que en George Clunyt, el mateix cervell que Einstein,  la mateixa ploma que en Josep Pla, els mateixos parents que en Pujol i Ferrusola, les mateixes riqueses que en Rockefeller, la mateixa capacitat de treball que l’Artur Mas i, mirin, m’he hagut de fotre. És absolutament injust i m’haurien de tornar els calés per haver-me donat unes cartes tant mediocres, però no sé on collons puc anar a reclamar.

La vida és essencialment injusta. Els lleons cacen gacel.les i les gacel.les són caçades pels lleons. Les gacel.les mengen herba i l’herba és menjada per les gacel.les. Suposo que des del punt de vista de l’herba i de les gacel.les això és d’una injustícia total.

Continuen dient els socialistes i els bonistes que els homes no són ni herba ni gacel.les. Molt bé. Però un estudiant que va traient aprovadets justos, sigui recolçat pels papàs o sigui recolçat per les administracions, té molts números per esdevenir herba o gacel.la. Sembla evident que no triomfarà en aquella carrera que ha triat. I, si triomfa, és que el pla d’estudis està mal fet. Suposant que el pla d’estudis estigui ben fet – se suposa que els que l’han fet hi entenen – els que tenen uns resultats mediocres tindran una carrera professional mediocre, si es que l’arriben a tenir, perquè tal com està l’atur juvenil, ni tant sols mediocre sembla que s’albiri el seu futur.

Per això Wert torna a tenir raó quan diu que els estudiants que no són capaços de treure un 6,5 haurien de canviar de carrera i hauríen de trobar aquella professió que sigui adient per a les seves capacitats, es a dir, aquella ocupació que els permeti passar de ser un bri d’herba o una gacel.la a un lleó. Un excel.lent electricista sempre viurà millor que un mal advocat. És així.

Es considera que no pagar els estudis dels estudiants mediocres discrimina als estudiants mediocres pobres i això no és cert. És cert que els estudiants mediocres benestant podran continuar els seus estudis perquè els papàs els hi pagaran de la seva butxaca, però també és cert que tard o d’hora s’hauran d’enfrontar amb la seva mediocritat i que llavors vindrà l’hora dels espatecs. El jove que, coneixent les seves capacitats i talents, tria allò en el que pot destacar, triomfarà, faci la feina que faci. El jove que s’equivoqui en la tria fracassarà. I entenc que tant la família com les administracions haurien de procurar evitar que ningú fracassi.

A l’estat espanyol el problema no és la quantitat de gent que va a parar a la universitat, que és una de les proporcions més altes d’Europa. El problema és el fracàs escolar i l’atur juvenil, es a dir, la manca de preparació i la manca de talent, aquesta és la veritat.

De moment l’únic polític que s’ha atrevit a dir que un 5,5 – i jo diria que també un 6,5- no albira cap futur professional mínimament digne a qui les treu ha estat Wert. Jo crec que això com a Ministre d’Educació l’honra i no em sap gens de greu donar-li la raó, encara que no estiguem d’acord en pràcticament res més.

Han passat uns dies des de que vaig escriure  això i ha passat el que havia de passar: Wert ha rectificat; jo, burru de mi, encara no.