ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Tal com van les coses em sembla que seré l’únic independentista català que no anirà al Concert per la Llibertat. No és per un tema de patriotisme, ni de pressupost, reconec que només és per un tema de comoditat física i psicològica.

De comoditat física perquè, ventripotent com sóc, bellugar-me entre les masses m’incomoda molt. Jo no sóc d’aquelles que es poden escòrrer – gairebe filtrar – com una anguila, ans al contrari els Déus m’han donat una silueta de bombona de butà amb braços arrodonits i cames maldestres i maniobrar enmig de la gentada per a mi és tot un poema.

I, a més, encara que no m’hagi de bellgugar les multituds no m’agraden. Em molesten, vaja. Quan aquestes multituds és manifesten de manera uniforme, per més d’acord que jo pugui estar amb el que demanen, sento com si em desintegrés. Hi ha gent a qui desintegrar-se li agrada però jo, perdut encara en el meu individualisme infantil, noto un fort dolor.  No és que jo sigui res de l’altre món, ans tot el contrari, penso que sóc la mediocritat personificada, però, ja veus, només em trobo còmode sent jo. El nosaltres, sí que a vegades l’utilitzo, però poc.

Després passarà que serà un concert de consignes i això fa moltíssims anys que m’irrita. Penso que els senyors cantants tenen tot el dret del món a cantar les lletres que vulguin, a musicar-les com vulguin i a fer-ho el millor que sàpiguin. Però a mi que entre cançó i cançó em vagin alliçonant amb una mica de doctrina – sigui la que sigui la doctrina – ho trobo fora de lloc. Jo ja llegeixo el diari i tinc més o menys deformat un criteri per a que en comptes de música em vagin fent sermonets.

Penso que si el president Mas va poder anar en esperit a la manifestació contra l’estatut i quedar-se in corpore a casa seva jo, que sóc infinitament menys important i intranscendent que ell, puc fer tranquil.lament el mateix. Així com a ell molts catalans el van trobar a faltar, a mi no em trobarà a faltar ningú. O quasi.

L’únic que em sap greu és no tenir les entrades d’aquest concert perquè estic segur que seran unes entrades que aniran a parar als nostres museus de història quan siguem independendents.  Ho sigui que us recomano que les guardeu i, si les voleu llençar, doneu-me-les. Jo mai no diré que hi vaig ser, diré que un amic – o una enemiga – me les va donar després del concert per fer-me content.

Pel que fa al concert en sí – que serà una mica incómode perquè es veu que canten 20 grups i el temps que trigaran en anar canviant l’escenari- suposo que el proper Sant Jordi o el proper 11 de setembre o el proper Nadal o el proper quan sigui el podré veure còmoda i aburgesadament des del sofà de casa.  Molt petit burgès tot plegat, certament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!