ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

CROÀCIA A LA UNIÓ EUROPEA. I NOSALTRES NO?

Quan jo recriminava l’altre dia que al Concert per la Llibertat sortís Palestina i no sortís Escòcia o Croàcia, un amable lector em recriminava que Croàcia tenia una història recent que no ens podia servir com exemple per no sé quines perversions. I, dic jo, que si anem més enllà, podem recordar que Croàcia fou pronazi i que el dictador comunista Tito fou croat. El problema és que totes les nacions tenen els seus grans pecats i els seus pecadets, les seves grans vergonyes i les seves vergonyetes, com les persones. Només que, en el cas de les nacions, això ens ho expliquen – o ens ho haurien d’explicar- els llibres de història i hauria de ser l’antídot contra el nacionalisme, que no contra el patriotisme que és essencial per a que un país funcioni.

Perquè, és clar, Catalunya també te els seus pecats llunyans i recents. La brutalitat dels almogàvers fou legendària, la massacre d’àrabs a Mallorca i a València fa posar la pell de gallina, tot i que nosaltres continuem tenint Jaume I el Conqueridor per estandart nacional. I, recentment, podem recordar l’actuació dels uns i dels altres a la guerra civil, amb les seves txeques, ejecucións de capellans i religiosos, masacres de republicans etc… i, en fi, no es per estar-ne massa orgullós. Crec.

El tema és, amb les xacres de l’ahir, amb la humilitat que dóna el coneixement i l’acceptació d’aquestes xacres, ser capaços de construir un país el més lliure i benestant possible. I quan dic un país lliure jo vull dir dues coses: un país que sigui lliure per decidir quines estructures polítiques vol i un país on els ciutadans siguin lliures. Podem mirar enrera i pensar que som els reis del mambo o que som els més desgraciats de l’univers, però en realitat el que importa és el que construïm d’ara en endavant. I és en aquest sentit que jo posava l’exemple de Croàcia com a país que ha aconseguit el que nosaltres volem: esdevenir independent i membre de la Unió Europea.

És evident que els catalans no volem encetar una guerra armada contra Espanya. No és que els catalans no siguem belicosos, que ho som i molt ( només cal recordar que la bandera espanyola neix del prestigi que tenia l’armada catalana o que Barcelona fa cent anys era la ciutat de les bombes o les conquestes sagnants ja al.ludides de Mallorca i València ), és que ens em aburgesat i ja no estem per aquestes coses. Quan a un país hi ha un nivell de vida mitjanament alt, la gent no està per anar a buscar metralletes i anar a posar mines pels camps sinó que vol que la independència se la serveixin com un tortell de diumenge, amb un llacet, amb les quatre barres, això sí.

Tot i això, si la crisi ecònomica continua, l’espoli econòmic espanyol no es detura i la independència-tortell triga a arribar jo no descarto que aquí hi torni a haver violència. Perquè la violència es produeix quan la gent sent que no té cobertes les necessitats bàsiques – alimentació, llar, seguretat, sanitat, etc…- i llavors surt al carrer a fer la revolució. Aquest marc és possible perquè les coses cada vegada estan més malament i si això no se li dóna el tomb els indignats deixaran de ser una mena de hippis dels 2000 per a ser uns pares – i mares, i fills, i avis – de família que sortiran al carrer per a poder viure amb dignitat. Quan la gent té gana no està per hòsties, exactament com la resta dels animals, mamífers o no.

Total que jo, tot i ser totalment partidari de la independència – tortell que volem l’absoluta majoria dels catalans no descarto la independència – tanc si les coses no es fan amb una certa rapidesa i es van resolent els importants problemes socials que tenim plantejats.  Óbviament, ni per mig moment, opino que els catalans, que som força soques, siguem millors que els croats. Ni parlar-ne.