ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
CREUS EN LA INNOCÈNCIA D?ORIOL PUJOL, PRESIDENT?
Ei, val a dir que jo també crec que la innocència d’Oriol Pujol fins que no es demostri el contrari, com en la innocència de tothom. Mira, fins i tot a vegades resulta que els polítics imputats són innocents com el cas del Pepiño Blanco o resulta que els seus delictes han prescrit com el del mallorquí Cañellas o el que sigui. Fins que ho hi hagi una sèntència ferma tothom és innocent perquè així ho diu la llei.
Justament ahir parlava amb una persona que té el seu gendre imputat en el mateix afer que el teu fill i em jurava i repetia que el seu gendre era una excel.lent persona i que mai de mai no fotria la mà al calaix. I com que conec de fa molts anys a la persona amb la que parlava i també al seu gendre crec en la seva innocència per diferents vies: perquè ho diu la llei, perquè m’ho diu el meu amic i perquè hi vull creure. Després ja veurem que és el que diran els jutges.
Un company de despatx em diu, però, que l’Oriol te el cas perdut. Que s’haurà d’enfrontar a un jurat i que, amb l’odi que senten molts ciutadans envers els polítics, el teu fill, per moltes i bones explicacions que doni, ja ha begut oli. Del dolent. Mai no podrà demostrar als que el culpen de tots els mals que pateixen que és innocent. Vull dir que aquests ciutadans teòricament imparcials consideraran que, en realitat, l’Oriol o bé es culpable d’una cosa o bé és culpable d’una altra, la que sigui i giraran el polze cap avall només per la satisfacció de poder-lo girar. Tot un problema.
I aquí és on volia anar. Els polítics heu creat una oligarquia, heu fet dels partits polítics gairebé empreses familiars, una mena de patriciat clàssic on la plebs no té manera d’entrar-hi i encara menys de tallar el bacallà. Això fa que, malgrat que formalment vivim en una democràcia, materialment sempre maneu els mateixos i sempre defenseu els vostres interesd’això. I no sempre legalment.
La gent està cansada d’això. La gent vol tenir la sensació de que mana una mica, de que decideix una mica, de que de tant en tant pot dir que no. I llavors resulta que li toca el rebre a qui menys culpa en té pel simple fet de formar part d’aquesta oligarquia que ha segrestat la democràcia.
Pensa que jo en aquest sentit em trobo en un embolic considerable. Sent liberal i demòcrata odio les oligarquies i em trobo amb el que el meu partit – liberal i demòcrata- és oligàrquic: com és soluciona això? Aquesta és la gran pregunta que hauran de respondre CDC i tots els partits demòcrates d’ara si es que volen continuar existint, perquè la gent ja no està per oligarquies.
Per això penso que l’Oriol té mala peça al teler, no perquè hagi posat la mà al calaix, no perquè hagi traficat amb influències ( a veure: qui no ha traficat amb influències a aquest món?), sinó perquè pertany a l’oligarquia catalana i d’una manera indissimulable per ser fill teu. Aquest és – i no cap altre, em temo – el seu gran problema.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja sé que potser no és el mateix Oriol Pujol que el d’aquell sopar de fa tants anys, però el seu gest precís, com un gran SÍ a l’AMOR, encara m’és aquella taca d’innocència que als meus ulls el fa i farà sempre innocent (encara que en l’actualitat hagi d’anar molt al fons a cercar-li la innocència).
Que si l’imagino com a president de la Generalitat? Ni m’ho plantejo de moment. I no pas perquè actualment hagi perdut punts, de fet a mi no m’ofèn i potser perquè no em deixo ofendre i tampoc no trec res de fer-me l’ofesa com una criatura ximpleta. Quan enraoni i el vegi treballar per la independència de Catalunya, em plantejaré el seu tremp polític.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!