ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Probablement sigui injust, però per deformació professional i literària aquests dies estic pensant més en el maquinista imputat que no pas en els ferits i els morts. Professionalment, em pregunto com plantejaria la seva defensa judicial. Literàriament, penso que l’home ha esdevingut el personatge d’una tragèdia – d’una tragèdia una i mil vegades representada: la de l’home a qui tot li va més o menys bé fins que un succès dramàtic li destroça la vida -. 

Portem molts dies amb aquesta notícia. És, probablement i si no passen més tragèdies, la notitia criminis d’aquest estiu. I les notícies de crims i les tragèdies ens agraden des de sempre: hom pot pensar en els tràgics grecs que feien patir com ningú els seus personatges fins els dramons contemporanis en els que continuem patint. I de la mateixa manera que fa cent anys la gent anava a passar la tarda en família anant a veure com els botxins ajusticiaven els condemnats a mort, aquests dies molta gent es recrea en l’accident de tren de Galícia. Potser això es vulgui vendre com a fraternitat, però crec que el que fa és demostrar la crueldat, la morbositat humana. No sé on vaig llegir que allò que defineix les persones és el seu gust per la crueldat.

En aquest marc psico-cultural els mitjans de comunicació les deixen anar pel broc gros. He sentit i llegit de tot. He vist una còpia del facebook del maquinista en el que es vantava del que era capaç de córrer, les conversa del maquinista amb la central del tren, inexactituds procesals de l’alçada d’un campanar, corporativisme i molt de circ romà.

He llegit que la indústria ferroviària espanyola d’alta velocitat – que es veu que és de les importants del món – tremola de por arran de l’accident. Pensa que això li farà perdre contractes importants, concretament un que ha d’anar ni més ni menys que de Medina a La Meca i un altre que ha d’anar de Sao Paulo a Rio de Janeiro, etc… De moment, els constructors ferroviaris ja han dit que el tren accidentat no era un tren d’alta velocitat. Anar a 190 – 200 quilòmetres, com tothom sap, no és còrrer gaire.

L’administració – que és una altra a la que li pot tocar el rebre – ja ha assenyalat el seu dit acussatori contra el maquinista. I quan se li pregunta per les mesures de seguretat, xiula i mira cap a una altra banda. Crec que és evident, però, que les mesures de seguretat, si és que n’hi havia, van fallar.

Probablement sigui injust, però per deformació professional i literària aquests dies estic pensant més en el maquinista imputat que no pas en els ferits i els morts. Professionalment, em pregunto com plantejaria la seva defensa judicial. Literàriament, penso que l’home ha esdevingut el personatge d’una tragèdia – d’una tragèdia una i mil vegades representada: la de l’home a qui tot li va més o menys bé fins que un succès dramàtic li destroça la vida -. Gairebé totes les novel.les negres de David Goodis van d’això.

Óbviament totes les persones que eren al tren, espantades, ferides o mortes i llurs famílies estan vivint una experiència dolorossíssima. Però com que ens els donen com un tot – ens diuen, per exemple, que hi ha hagut 79 morts- el número ofega la persona i la torna gris, excepte per a aquells que la coneixien. En canvi, el maquinista, en aquesta tragèdia, sembla que sigui l’únic que té un paper diferent, propi, imprescindible.

Més endavant, ja veurem què passarà. Si el maquinista és culpable o innocent. Si hi va haver un error humà o un error mecànic o les dues coses. Els mitjans de comunicació ja han linxat un home que probablement també s’ha linxat ell sol. Però a mesura que s’instrueixi el cas, potser molts hauran de recordar allò de la presumció d’innocència en la que sembla que ja no hi creu ningú. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!