ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

EL CAS BÁRCENAS I EL FRATICIDI DEL PP.

No em digueu que si el cas Bárcenas en comptes de ser un reality show esdevingués una pel.lícula, no seria distreta, intrigant i alliçonadora. Té tots els emenents per instruir entretenint, com volien els clàssics.  Té a més quelcom d’una estètica revolucionària: tots els que hi surten són dolents i els bons – que teòricament som els ciutadans estafats- no sortim per enlloc. Ningú no ens representa perquè resulta que els que ens haurien de representar estan tan empastifats com els del PP i més val que callin.

Però no callen, sobre tot els dels partits que fa anys que tallen el bacallà. La seva estratègia és la més idiota des de que va renéixer la democràcia a l’estat espanyol ( abans no, ja que cal recordar que, abans, havia acabat en una guerra civil ). La seva estratègia és:

–          Ets ruc.

–          I tu un sómines.

–          I tu subnormal.

–          I tu imbècil.

–          I tu idiota.

–          I tu un fill de puta.

–          I tu un fill de la gran puta.

–          Etc…

El resultat de tot això és que els partits grans – que no grans partits, perquè sembla que avui tots els partits són mediocres menys els demo-cristians de la Merkel, el conservadors britànics de Cameron i els demòcrates nord-americans d’Obama ) és van erosionant d’una manera inaudita. De mica en mica li van traspassant la collita als partits populistes emergents com Ciutadans o UPyD o als que es dediquen a contemplar els toros des de la barrera com ERC, IU o IC.

La gent diu que el que passa és que avui no tenim polítics, que els que hi ha són molt més mediocres que els que hi havia abans. No sé. El cas és que les vergonyes que s’estan destapant avui són vergonyes dels temps de José María Aznar el restreñido i de Jordi Pujol lo patriarca. Però en aquella època es veu que els partits grans – que passaven per grans partits – se sabien tapar les vergonyes com Déu mana i no com ara,que fins i tot l’hereu del patriarca té problemes amb la justícia. La decadència de la raça, és clar…

Des d’un punt de vista jurídic, pel que fa a Rajoy i als actuals càrrecs del PP, tots els delictes estan prescrits i súper-prescrits.  Que això dels sobres passava al PP i passa a la majoria dels partits polítics que governen ho sap tothom i es profecia.

Més enllà d’això el que hi ha és quelcom tant vell com l’anar a peu. Ja va dir el vell Bismark que hi ha enemics, enamics mortals i companys de partit. I vet aquí que quan el PP s’ha trobat sense oposició – perquè el PSOE de Zapatero va governar amb el cul i va ser i és tant o més corrupte quen el PP – se l’ha hagut d’inventar i se l’ha inventat:  els companys de partit Esperanza Aguirre ( aquesta senyora no va ser ensobrada? ), José María Aznar el restreñido ( idem, eadem, idem), Pedro J. ( el riojà més pervers de tots els temps ), Gómez de Liaño ( un jutge prevaricador ) etc…

En realitat, més enllà del guany que en treuen els mitjans de comunicació i els partits populistes i més enllà de la lluita pel poder dins del PP, la cosa no té cap mena d’importància o té una importància ínfima. L’important són les polítiques que es fan i no aquesta menudalla que omple els mitjans cada dia.

Per cert, jo seria partidari que aquestes coses es debatessin exclusivament als tribunals i que el legislatiu i l’executiu es dediquèssin a la feina que han de fer. Encara crec en Montesquieu, que reaccionari que sóc, XD!