ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

De Hermann Göring, el número dos d’Adolf  Hitler, és deia que era l’home més corrupte del III Reich. Tenint en compte el que va ser el III Reich, que ha quedat en l’esperit occidental com l’encarnació més malèfica que hom pugui imaginar, no ens queda més remei que imaginar-nos Hermann Göring com una mena de Belzebú. Un Belzebú de carn i ossos terrible, implacable, cruel, brutal.

Vet aquí, però, que jo no coneixia la història del seu germà, que també és una història exemplar ( la història de Hermann explica que si ets dolent acabes malament, l’història d’Albert explica que si ets bo, també ). Albert Göring, el germà del número dos del Führer, fou un antinazi compromès que es dedicà a salvar tantes vides com va poder utilitzant el cognom del seu germà, que també era el seu.

Escrivia cartes, salvaconductes, anava a recollir presoners per deixar-los lliures etc… Una colla de gent ( una colla de gent que, un cop acabada la guerra no el va recolzar i el van deixar més sol que la una podrint-se a la presó i a la vida).

Les SS i la Gestapo tenien ben clixat el germanet de Hermann i li van enviar diverses missives al mariscal del Reich per tal que aquest autoritzès detenir-lo i jutjar-lo per traïció. Hermann – Belzebú, però, mai no va consentir que es detinguès el seu germà i deixà que anès salvant jueus i altra gent compromesa. És com si Albert haguès sabut trobat un resquici de bondat en el dimoni. És com si Albert li haguès dit a Hermann: recorda el que ens deia la mare o el pare o l’àvia o l’avi i allibera els innocents i ell, el gran assassí, ho recordés per un instant de forma miraculosa i fes un parèntesi en els seus enormes crims.

Després de la guerra, com tothom sap, Hermann es va suïcidar abans de ser condemnat a mort a Nüremberg. Però Albert Göring, que havia d’haver estat considerat com un heroi i un benefactor de la humanitat, s’haguè d’enfrontar a tres judicis i en un d’ells fou condemnat a dos anys de presó. Els txecs consideraven que Albert havia deixat que els nazis tractessin els treballadors de la fàbrica que aquest dirigia a Praga com esclaus i, a banda que no podia fer cap altra cosa, es van oblidar radicalment de tota la gent que Albert va salvar. També se’n van oblidar els salvats i llurs famílies. Ningú no va donar la cara per Albert Göring: amb independència de quina haguès estat la seva posició i la seva actuació durant el nazisme i la guerra, el condemnava el seu nom. Si durant el nazisme el seu cognom li servia per alliberar gent injustament amenaçada, després de la guerra el seu cognom esdevingué el parany de la injustícia aliadòfila ( el judici dels vençuts pels vencedors mai no es pot considerar democràtic ).

Albert sortí de la presó i tothom li va fer el buit. El seu cognom continuà perseguint-lo. La seva família l’abandonà (marxà al Perú). Ningú no volia contractar-lo ni tenir tractes amb ell. Semblava un jueu durant el III Reich. Finalment, la propietària de la pensió on malvivia es va casar amb ell i Albert va aconseguir trobar una mica d’escalfor humà en el mar d’escupinades, injustícies i insults que li havien caigut a sobre.

El documental – en el que surten els fills o els néts dels alliberants donant, ara que no costa res mullar-se, les gràcies a Albert Göring per tot el que va fer; cap, però no es disculpa de la covardia i injustícia que van cometre els seus pares o els seus avis-, probablement continuen pensant: al cab i a la fi era germà de Hermann Göring.

I no és només que encara avui – quan jueus i alemanys saben la història d’Albert Göring – que aquest no tingui cap placa, ni monument enlloc; és que es va enretirar la seva tomba no existeix. 

Al final, doncs, resulta que potser sí que els dolents eren tant dolents, però és que sembla una obvietat és que els bons no eren tant bons. En fi, opino que reparar aquesta enorme injustícia és urgent. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!