ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

AFANYEM-NOS QUE TENIM GANES DE TREURE LES BANDERES DEL BALCÓ…!

Amb això de l’independentisme i del dret a decidir, com no podia passar d’una altra manera en aquest poble de mercaders, està sorgint amb força tota una indústria de complements independentistes. Fullejo diaris nostrats i revistes nostrades i veig que ja es poden comprar gairebé tots els productes imaginables amb l’estelada. I això és així perquè la gent els compra, és a dir, perquè els independentistes, en general, se senten vencedors i volen ser identificats com a tals.

Jo, una vegada més, dec ser l’excepció de la regla. No m’agrada dur a sobre cap mena de símbol. Quan he d’entrar a un lloc que em fan posar una tarja al pit, em molesta. En el fons de la meva ànima hi deu haver soterrat un anarquista rabiosament individualista que sembla que vulgui dir als quatre vents: jo sóc jo. Ni català, ni barceloní, ni ravalenc, ni res de res. Jo. Jo, com en aquella cançó de Brel en que mentre els uns parlaven de Voltaire i els altres de Casanova, ell parlava “encore de mois”.

Em reconec un bitxo estrany. Sent independentista i volent ser patriota, m’irrita el nacionalisme i el socialisme. M’irrita que els catalans pensem que som res de l’altre món – i que els altres pobles ho pensin encara m’irrita més, és clar – i també m’irrita veure la gent anant pel carrer o a la muntanya duent les mateixes coses. L’igualitarisme no ha estat mai el meu fort. M’interesa i m’atrau l’individu. L’individua, si pot ser ( és molt més intel.ligent, atractiva i interessant ).

Consti que jo no tinc res en contra dels mercaders. Qui m’hagi llegit una mica sabrà que són un reaccionari que faria tornar la societat catalana a l’època dels gremis medievals, on els negocis no es traslladaven per consanguinitat sinó pel talent de l’aprenent. Opino –probablement de forma molt errònia- que tot el que ha vingut després ens ha fet treballar cada vegada pitjor i esdevenir cada vegada més mediocres industrialment.

Els mercaders creen riquesa i a tothom qui crea riquesa sense comerciar amb béns malignes jo sempre li retré pleitesia. I ara bé quan no m’atreveixo a dir el que penso, és a dir, si els productes independentistes són béns malignes, benignes o neutres. Simplement prefereixo que cadascú vagi disfressat de cadascú – que ja és una disfressa – i no trobar-me amb disfresses en série que, a més, els qui les duen ho fan amb tota la seriositat i apassionament del món. També aquí jo discrepo: fins i tot pel que fa a temes patriòtics jo sóc partidari del sentit de l’humor i del relativisme.

Si algú te la bondat de venir a casa meva – si és que la propietat no és un robatori i és que hi ha cases d’algú – veurà que tinc un parell de banderes al balcó. I que les tinc pulcríssimes perquè, ja que les tinc, penso que les he de tenir ben netes i lluents. Excepcionalment, m’agrada mirar-les quan fa una ventada o plou i la gata jeu a la butaca que hi ha perdins de casa a tocar del balcó. I penso: mira sembla que estiguem al ditxós vaixell que navega cap a Ítaca, tot i que per a mi Ítaca és el Mercat de Sant Antoni, que mai no deixa de vigilar les ximpleries que faig i desfaig a casa.

La gata – que és tant convergent com jo i molt més crítica amb els que manen – tampoc és partidària de les senyeres al balcó. No li agrada que casa nostra sembli un vaixell. I, com que és molt per sensata que jo – per femella i per gata – tampoc no li agraden les ventisques ni les tempestes. Li agrada arraulir-se al sol solet i que la senyera no li faci ombra, com Alexandremany a Diògenes. Tant ella com jo tenim pressa per treure les banderes del balcó i deixar-hi només les plantes, les flors i les joguines d’aire que juguen com criatures entremeliades amb el vent.