Afedemón!

El sociòleg Zygmunt Bauman va ser l’inventor del terme món líquid per descriure els temps actuals on no hi ha res estable, on tot canvia d’un dia per l’altre, tot fuig, s’evapora, s’esmicola en dècimes de segon. Segons ell, la modernitat sòlida somiava un ordre final, definitiu, en què el canvi seria perniciós. Els sòlids, a diferència dels líquids, conserven la seva forma i perviuen en el temps. En canvi, allò que és líquid, pateix una transformació aquosa. Flueix, solta marres.  

 

Certament, la seguretat del passat ha donat pas a la inseguretat del present i a l’absència de perspectives de futur. Avui dia ja no hi ha res fix ni definitiu. Tot és provisional. I aquesta sensació de provisionalitat, de transitorietat, per una banda ens empeny a adaptar-nos als canvis a la velocitat de la llum i, amb aquest modus vivendi, aprenem ràpid a marxes forçades. Un vulgar mecanisme de supervivència, vet-ho aquí. Tanmateix, d’altra banda, tenim tal excedent d’informació que, si no volem desaparèixer de la roda, ens obliga a anar al mateix ritme que la resta. I això genera ansietats. I l’ansietat, malaltia.

La solidesa en el sentit de durabilitat, d’inflexibilitat, d’immutabilitat, ens ha deixat amb el cul enlaire. Ara només tenim un món líquid on no hi ha res que pervisqui en el temps. Tot caduca a curt termini, com els iogurts. Ara més que mai hem d’aprendre a ser flexibles per sobreviure a les grans transformacions. Fugir de la rigidesa i donar la benvinguda a la plasticitat. No hi ha d’altra. Qui no s’adapti als canvis, morirà, en el sentit literal i/o en el metafòric.

L’adaptació als canvis. No hi ha res més fructífer, però. I més intel·ligent. O adaptar-se o morir, afirma la dita. L’evolució sempre és i ha estat positiva. La involució defenestra. Tanmateix, allò que més mal fa, penso, és no fer res. L’actitud d’espectador expectant. Estic viu però no visc. Que treballin els altres per mi. Que sentin els altres per mi. Que pateixin els altres per mi. Que gaudeixin els altres per mi.

Doncs això s’està acabant. Afortunadament per a uns i desafortunadament per als altres, hem passat de viure còmodament, sense haver d’interactuar, a haver d’implicar-nos seriosament en un món que ens reclama. Ens estem adonant, finalment, que som part d’un cosmos i que, si no volem desaparèixer com a espècie, ens hem d’arremangar i treballar conjuntament. Deixar de banda individualitats i assumir que formem part d’una comunitat de veïns anomenada món.

Tenim feina. Tenen feina i tindran feina. És per això que, com més aviat ens adaptem als canvis, millor ens anirà, millor els anirà. En una societat tan vacil·lant i etèria com la nostra, ens hem de bellugar. Hem d’actuar com ho faríem damunt un escenari. Amb coratge i diligència. Sense pors.

En la societat de les noves tecnologies, amb un clic entrem dins el món virtual, i amb un altre clic, en podem sortir. Així de ràpid i senzill. Dos móns paral·lels. Dues realitats. Amb uns mateixos nexes. La connexió i la desconnexió. Avui hi som i demà no. 

“Qui sobreviu no és aquell més fort; tampoc aquell més intel·ligent. Qui sobreviu, realment, és aquell que s’adapta millor als canvis” Charles Darwin