Afedemón!

La llengua. Qui no ha patit mai una relliscada mentre estava parlant enmig d’una colla d’amics o, molt pitjor, enmig d’un oratori a petar? Una distracció o potser no … Dir una paraula en comptes d’una altra vindria a ser, segons Freud, una manifestació de l’inconscient en forma d’un equívoc que apareix en l’expressió conscient. En Psicopatologia de la vida quotidiana, el pare de la psicoanàlisi dóna la seva explicació dels lapsus linguae (equívocs en el parlar) i dels lapsus calami (equívocs en l’escriptura). 

En aquest assaig parla de l’aflorament d’allò reprimit com a conseqüència d’un cert grau d’estrés, ansietat, angoixa o d’un dèficit d’atenció, quan les repressions conscients es relaxen. Bé pot fer aflorar una mentida o bé un desig. Com li va passar, desafortunadament, a l’expresident Zapatero quan, en la roda de premsa amb el seu homòleg rus, va etzibar el ja famós “vamos a follar” en compte del vamos a apoyar.

 

De lapsus, en tenim tothom, qui més qui menys. De vegades, són divertits. D’altres, del tot desafortunats. Estic d’acord amb Freud en què, l’ensopegada inconscient en parlar, és una manera de fer sortir allò que nia al conscient per bé que, prudents com som, no gosem dir.

Imagineu-vos què passaria si les paraules no haguessin de passar pel sedàs de la consciència … D’una banda, les neurosis desapareixerien. Però, de l’altra, s’extingiria la humanitat.

Dir el que pensem, a raig, no és la millor manera de fer amics, malauradament. La mentida o bé l’ocultació de la veritat és la millor arma per mantenir les amistats. És trist però és així. D’assertius no en som gaire, per bé que ho intentem. Ni tothom s’agafa les coses de la mateixa manera. Per tant, arribats a aquesta conclusió, què millor que callar. Muts i a la gàbia. I davant del dubte, sempre abstenir-nos. 

Però ai las! Quan menys ens ho esperem, lapsus linguae al canto! No ens podem fer un nus a la llengua. Ni tornar enrera per rectificar. Paraula que surt enfora, ja no torna a entrar. Si som/són prou observadors, és ben fàcil saber què és allò que pensa l’altre i no gosa dir per por, per vergonya o bé per voluntat de no fer mal. Només cal una mica de pràctica. Per detectar-los i per no cometre’n cap. La llengua, al cap i a la fi, és només un múscul inquiet que necessita d’un domador prou hàbil. L’inconscient, ja són figues d’un altre paner.