Afedemón!
Bloc de les terres de Lleida
En Guillem i la Caterina ja són marit i muller. I Ducs de Cambridge. Ahir va ser jornada festiva a Londres. El casament del príncep Guillem i la plebea Kate Middleton va anar com una seda. Amb puntualitat britànica i sense cap ensurt que obligués a treballar més del compte al servei de seguretat. Pameles, jaqués, guants i el fred característic d’una abadia. Malgrat la multitud de convidats, no van aconseguir escalfar l’ambient. Ni molt menys relaxar musculatures. La contenció ha estat una altra de les condicions sine qua non d’un esdeveniment reial (i anglès) d’aquestes característiques. Res d’abraçades, tot just un parell de castos petons.
No m’ho puc creure. Estic escrivint sobre el casament reial (hi ha qui diu que també ha estat real) havent vist tot just un parell de minuts de la retransmissió en directe i “nada menos que” on line.
De tota manera, googlejant per la xarxa n’he tingut prou per tal de fer-me’n a la idea del què ha estat aquesta cerimònia a l’alçada de Palau. He pogut contemplar als dos contraents, les seves vestimentes, una més encertada que l’altra, els seus pentinats, un més frondós que l’altre, les seves maneres contingudes.
Moviments estudiats. Paraules que tremolen. Mirades a mitges. Somriures tímids. Anells que es resisteixen a entrar. Mans que saluden a mig pal.
Casament més real que reial. Darrerament, s’han posat de moda les parelles plebees. Si aixequessin el cap els seus avantpassats … I jo que me n’alegro. Malgrat que la monarquia no deixa de ser una institució ben arcaica i amb un pressupost massa excessiu pels temps que corren, m’agrada saber que els nous prínceps i princeses tenen formació universitària, de la mateixa manera que els seus contraents plebeus; que aparenten ser persones normals, del carrer; contes de fades del segle XXI; ventafocs que ambicionen ser princeses i ho aconsegueixen amb una senzillesa que podria ser impostada, per bé que s’agraeix el gest.
Històries d’amor mesclades amb diademes de Cartier. Mirades espurnejants que es llencen uns cossos joves i no verges, acompanyen vestits de marca. Mans tremoloses que ensenyen amb orgull l’anell de safir blau de divuit quirats envoltat de catorze diamants encastats en or blanc que duia la princesa Diana.
En Guillem la deuria trobar molt a faltar, a la seva mare. Un dia com el d’ahir, va haver d’entrar amb el seu germà (i padrí), el díscol Enric, qui relaxava l’ambient amb la seva rialla plena de picardia.
Malgrat la pompositat i la despesa innecessària en temps de crisi mundial, penso que ens calia un esdeveniment com aquest després de tantes males notícies que inunden la graella, darrerament. Una boda Reial no deixa de ser l’opi del poble. Això sí, d’un poble no republicà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!