Afedemón!

Llegeixo com, a l’època romana, hi havia una deessa anomenada Fides, la deessa de la confiança. Aquesta deessa personificava el respecte cap a la paraula que suportava tot l’ordre social i polític de l’època.

Les coses han canviat, però. En l’actualitat, l’únic que pot donar fe és el notari. Només un contracte i, si pot ser davant aquest notari, té validesa legal. Si no, les paraules, se les endu el vent.

Tot i així, els que som una mica ingenus, encara hi caiem de quatre grapes. I donem un elevat valor a les paraules. No ens cal cap document signat. Ens creiem que tothom és bo i que ningú ens enganyarà amb males argúcies. Tanmateix, la realitat és una altra. I, per bé que no podem desconfiar de tothom que tinguem al davant, sí que hauríem de prendre unes mínimes precaucions i no deixar-nos entabanar. 

D’ara endavant, tot per escrit. Res d’acords verbals. És una llàstima, ben bé. Tanmateix, és el que li passa al gat escaldat. 

En vigílies d’eleccions, al xamfrà de la campanya electoral, hem d’estar atents i preparats (també) a rebre gat per llebre més que mai. Les promeses seran el plat del dia. I, si no hi estem avesats, podem sucumbir al candidat més persuasiu, que no més honest.

No ens deixem enganyar, sisplau. Qualsevol ens pot prometre l’oro i el moro. Tanmateix, quan arriba l’hora de complir, feina rai. Paga més la pena trepitjar de peus a terra. No fer volar coloms ni vendre fum tan alegrement. 

Com va deixar escrit en Samuel Johnson, “El nostre ànim s’inclina a confiar en qui no coneixem per aquesta raó: perquè encara no ens han enganyat”