Afedemón!

Dijous va tenir lloc a TV3 una entrevista esperada. La (més que mai) incisiva Mònica Terribas va interpel·lar al president Artur Mas sobre el full de ruta del govern d’ençà que les eleccions generals ens hagin deixat sols i abandonats a la nostra sort. Amb els ànims encesos per les futures retallades adreçades a TV3 (la nostra) mitjançant una reforma de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, la periodista li va retreure que fes manetes amb el Partit Popular. La resposta va ser clara i contundent: “Si el PP ha fet costat al govern, que era difícil, ara no els puc dir que no vull parlar-hi”.

Ho tenim magre, certament. El marge per negociar és molt estret. Davant la victòria absoluta del PP al territori espanyol, poc ens podem bellugar lliurement. Estem sotmesos als capricis d’un líder que ansiava el poder feia molt de temps. I ara ja el té. En el pitjor moment. No voldria ser al seu lloc. De tota manera, els seus votants li demanen que els tregui del forat al més aviat possible. I, no sé com, però ho haurà de fer si no vol que se’l mengin de viu en viu. 

El pacte fiscal està lluny, segons paraules del nostre president, mentre no entrin al joc el PSC i el PP. I en Rajoy no ha dit que no. Però tampoc ha dit que sí. I el temps va passant. I ningú mou fitxa. No hi ha res més inquietant que veure com el vaixell s’enfonsa mentre el capità s’amaga a la cabina. 

La complicada situació econòmica que viu la zona euro no ens ajuda gens. És un llast que ens posa més pals a les rodes, si cal. Amb aquest panorama, parlar d’allò que ens preocupa als catalans agafa tints frívols. Potser és per això que hi ha la sensació d’un refredament nacional. Com si les consultes pel dret a decidir, el referèndum i les ànsies d’independència hagin passat no a segon ni a tercer ni a quart, sinó a darrer pla. Hi ha qüestions més urgents. És això, no?

Millorar l’economia és l’objectiu comú i principal. Hi estem d’acord. Com? Això ja ho deixo pels tecnòcrates. Tanmateix, m’agradaria pensar que les retallades són justes, que el pacte fiscal és a la cantonada i que no haurem d’esperar a que la crisi escampi. Però, m’haureu de disculpar, sóc escèptica. 

L’estat del benestar s’aprima. I, com sempre, paguem i pagarem justos per pecadors. La classe mitjana és a l’ull de l’huracà. I no només hem de fer veure que escanyar-nos és el més assenyat, sinó que també hi hem de posar l’altra galta. 

I, el més greu de tot plegat, és que no en sabem ni de la missa la meitat.