Afedemón!

Que tiri la primera pedra qui no ha predicat mai allò que no és, ni ha fet, ni ha sentit, ni ha pensat.

El mentider predica que no mentirà mai; l’homicida que no matarà mai; i el lladre que no robarà mai, tampoc. La pregunta és: realment és possible tenir la certesa que no mentiràs, que no mataràs i que no robaràs en cap moment de la teva vida?

Jo penso que no. Les circumstàncies manen (i obliguen). La moral no deixa de ser una pretensió molt allunyada de la realitat. I, la majoria de les vegades, no té res a veure ni amb el que som, ni amb el pensem, ni amb el que sentim ni amb el que fem. En canvi, sí que hi té alguna cosa a veure amb el deure, amb aquella obligació moral, aquell “he de fer” dissociat massa vegades del “vull fer”. Certament, moral i deure van lligats de la mateixa manera que la doble moral va lligada amb l’incompliment privat d’allò que hom predica en públic.

Quants cops hem escoltat o ens n’hem adonat que aquell o aquella no toquen de peus a terra? Quan els seus discursos no són més que moralines difícils d’acomplir. Mai no diguis mai, els diria. Certament, desconfiem d’aquells que no atenen a raons, aquells que anteposen el deure a la condició humana, aquells que proclamen les seves bondats mentre amaguen les seves vergonyes.

No ha nascut encara l’home cent per cent bondadós. A qui, ni furgant amb rascleta, no li trobaríem pas un sol defecte. I, si ens en trobem un que ens ho vol fer creure, fugim ben lluny, no sigui cas que ens acabi convencent.

L’hipòcrita és persuasiu de mena. I es nodreix d’aquells a qui enganya amb les seves fal·làcies. El pitjor de tot plegat és que es creu la seva mentida i té capacitat de sobres per manipular a qui li ho permeti.

D’hipòcrites en trobem molts en el món de la política on, la majoria de les vegades, hom predica el que no pensa només per continuar perpetuant-se a primera fila guardant al partit una eterna (i interessada) fidelitat. I, si no combregues amb els seus ideals, ja saps on és la sortida. Carretera i manta. 

En el  món de les oenegés també podem trobar gent sense escrúpols capaç d’aparentar un altruisme desmesurat amb ves a saber quines segones intencions. Acostuma a donar-se molt en el món dels famosos, on les neteges d’imatge són constants. Sempre i quan, les donacions als més necessitats, es deixin constància mitjançant un bon reportatge fotogràfic o bé documental. 

La bona reputació també és una excel·lent carta de presentació en el món laboral i personal (i familiar). Hom necessita sentir-se acceptat pel grup. No tenir cap taca en el seu curriculum que pugui embrutar les seves aspiracions. I és fàcil caure en falses aparences amb l’única finalitat d’agradar i de causar admiració en els altres. Donar una “bona” imatge, encara que sigui falsa com un duro sevillano, ens pot obrir moltes portes, quan hi ha una baixa autoestima de problema de fons. Tanmateix, quan hom se sent descobert, l’hipòcrita ho interpreta com un atac i es defensa d’igual manera, contraatacant amb les seves millors armes, la mentida, la injúria i la calúmnia, en no poder suportar enfrontar-se a la seva imatge real.

I què dir de la hipocresia en làmbit docent i religiós? Quan hom pensa que té la veritat absoluta, ja es postula hipòcrita en un cinquanta per cent. Si tenim en compte que ningú posseeix la veritat, aquell que branda la seva bandera per tal d’aconseguir determinats objectius, cau en la doble moral. El concepte de cel i d’infern ha fet molt de mal. Ni hi ha persones tan bones que van de cap al cel, ni persones tan dolentes com la pesta que van directes, sense passar pel purgatori, a les  calderes del Pere Botero. 

És tan difícil ser un mateix? Doncs sí que ho és, es veu. L’acceptació, amb els propis defectes i les pròpies virtuts, seria el secret. Allò que costa tant de reconèixer: que ens equivoquem i que, fins i tot, som imperfectes. I a qui no li agradi, que no miri, no? 

Doncs no. No vull pecar d’hipòcrita. És per això que, per bé que sóc conscient que la hipocresia no ens fa cap bé, hi ha moments a la vida, circumstàncies personals, que en requereixen certes dosis. Hi ha una hipocresia que me l’he deixada pel final de manera del tot conscient. És la social. 

Per bé o per mal, vivim en un món on allò permès i allò prohibit marquen l’existència. Si sempre decantem la balança cap a actuar “correctament” seguint unes estrictes i artificioses normes de bona conducta, per bé que serem millor acceptats per la societat i premiats, si s’escau, ens ocasionarà greus perjudicis psicològics deguts a la repressió de determinades actituds i conductes inherents a la condició humana. I si, a l’altra cara de la moneda, ens decantem cap a un “saltar-nos les normes” continuadament, actuant una mica com els animals salvatges, obeint només les lleis de la selva, patirem l’aïllament social en el millor dels casos, i la presó o bé un internament psiquiàtric en el pitjor.

La hipocresia, en certa manera és una eina per no caure en aquests dos extrems, un instrument necessari, en qualsevol cas,  per a un normal funcionament de la societat. Mitjançant una màscara que hom pot utilitzar quan li plagui, l’existència d’un mateix i la dels altres passa a convertir-se en un camí de roses. Si tothom es dediqués a dir les veritats sense cap tipus de concessió, es generarien greus enfrontaments. La hipocresia, en certa manera, apaivaga els ànims, guarda les formes i tempera els instints, almenys aparentment.