Ahir vaig trobar una carta sota la porta. L’havia deixat el carter perquè jo era fora de casa. Bé, el carter no, la cartera, perquè en el meu barri reparteix el correu una senyora gran que de vegades desperta la meva commiseració per les dificultats que té per a fer la seva feina. Cada dia em deixa molts sobres la cartera, cartes del Banc, publicitat, etc. Res que tingui cap interès.
Però ahir no. Ahir era una carta personal, d’aquestes que la gent ja no fem gaire perquè emprem altres medis més moders per a comunicar-nos. Encara el sobre era a terra que vaig veure manuscrit el meu nom i l’adreça i vaig tenir la premonició que era quelcom especial perquè normalment a mi no m’escriu ningú.
Vaig recollir-la i com que en mirar el remitent vaig veure que m’escrivia una de les persones que més m’estimo en aquesta vida el cor em va fer un salt. Vaig llegir-la de seguida, naturalment, i vaig experimentar una mena d’alegria interior, senzilla i intensa a la vegada. Com quan la Vinyet o el Martí recullen una flor al bosc i em diuen,
Per a tu avi.
El contingut és afectuós i d’estímul i ànim. Per a continuar amb aquest bloc i per a continuar amb la vida. És d’algú que em coneix bé.
La meva alegria íntima, però, ho és tant pel què diu la carta com pel fet d’haver-la rebuda. Em vaig sentir millor, recuperat i, alhora, com si jo mateix hagués recuperat quelcom.
Ja quasi ningú rep cartes, de fet ja no coneixem les cal·ligrafies de les persones estimades, trobe que és una llàstima.
És molt especial que algú t’escriga una carta, molt.
Sí, és ben be això, com una flor que ens donen amb amor, especial, només per a nosaltres. Les carters i els carters i carteres ara són una altra cosa. però quan n’arriba una de singular, manuscrita, això és un tresor. Gràcies per explicar-ho.