S’ha esperat un moment. Ha tret el cap. No passava res i ha sortit. Dos-cents mestres passeig amunt un home vestit esparracat furgava en un contenidor dels grossos. Duia el botó de dalt de l’americana cordat en el trau de baix.
Com que caminava poc a poc el senyor Blasi ha sentit, sense voler, un tros de conversa: Que son cincuenta mil pelas tú! Que si no se las dejava lo empapelavan, ya sabes los cuentos del Nico. Hace medio año y no me dice nada el tío. El senyor Blsasi que devia tenir un mal moment ha pensat, com si vol estar cincuenta anys a parlar’li’n.
Dalt de tot del passeig un cotxe vell tenia posat per la banda de fora un cartellet
que deia “SE BENDE VARATO”. Això és coeherència, ha pensat el senyor Blasi.
Un mendicant li ha demanat un cèntim i no portava ni deu cèntims d’euro.
Vosaltres mateixos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
,l’escrit. Una mica espessa sí que estic. Voldries tornar a treure el teu caxetí de lletres i escriure-ho d’una altre manera per mi? Em faries un gran favor!
Com celebro que tornis a escriu-re! Ho veus? de mica en mica, es torna a refer el camí. No hi res que m’alegri tant, que hagis pogut i volgut obrir, la teva capseta de lletres. Mira! Igual te’n fabrico una en el teu honor. Te la regalaré! Faré com en Brossa, un poema “visual” per tu. Una forta abraçada. Et seguiré esperant. Em tens asseguda aquí, a la teva voreta.
La pobresa, la digna pobresa del Sr Blasi. La pobresa inhòspita de la ciutat. Una tirallonga de deutes en cadena cap a la marginació. Però el Sr. Blasi no demana res. Ho compren tot. Compren que certs paradisos valen més doblers que els que ell disposa cada més. Bona nit, Moisés.