Les presidencials franceses

París. La jornada electoral d’avui és el primer d’un total de quatre dies en què els francesos estan cridats a les urnes. A la primera volta de les presidencials, li vindrà una segona volta (6 de maig, a no ser que algun candidat superi avui el 50% dels sufragis, un fet molt improbable) que és on ja s’escullirà el president de la República que ha de rellevar Jacques Chirac. L’actual president, cessa del càrrec el proper 17 de maig a mitjanit. A partir d’aquell moment, un dels 12 candidats que es presenten avui serà el nou resident del Palau de l’Elisi. Però no s’hauran acabat llavors els comicis a França. El 10 i el 17 de juny els ciutadans tornaran a exercir el seu dret a vot per escollir la composició de l’Assemblea Nacional que haurà de conviure amb el ja elegit president de la República. Malgrat la sensació d’empatx electoral que això pogués provocar, la salut democràtica de França sembla que està en òptimes condicions sobretot si tenim en compte que a les 5 de la tarda el 73’8% dels electors ja han votat, 15 punts més que fa cinc anys. A tall anecdòtic: a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, la participació total va ser del 56%.
Aquest sistema presidencialista, instaurat amb la Va República per Charles de Gaulle, presenta aquest any una novetat significativa fruit de les reformes efectuades abans de les eleccions de fa cinc anys. Fins l’any 2002, els presidents eren escollits per 7 anys. Des de llavors, els mandats duren 2 anys menys. Això ja es va viure en la darrera elecció de Jacques Chirac, que s’ha estat al càrrec un total de 12 anys, 7 la primera vegada – amb el sistema antic- i cinc en aquest segon mandat. La novetat d’aquest any és que, per primer cop, les eleccions presidencials i les legislatives coincideixen en un mateix període electoral.
L’elecció d’un president per 7 anys – i la renovació de l’assemblea nacional cada cinc anys- feia que el cap d’Estat estigués al càrrec més d’una legislatura parlamentària. Això provocava que, sovint, el president fos d’un color polític i hagués de nomenar com a primer ministre algú de signe contrari. És l’anomenada cohabitació que es donava quan el partit del president no tenia majoria a l’assemblea i li era necessari pactar el primer ministre i el govern amb el partit majoritari. L’últim cas es va donar entre 1997 i 2002, quan Chirac com a president va tenir el socialista Lionel Jospin de primer ministre.
Amb aquestes quatre eleccions del 2007, es veurà si el sistema de cohabitació queda enterrat per sempre. Els analistes – i els partits polítics- consideren difícil que els electors facin president a algú d’un partit i un mes més tard li neguin el suport parlamentari per a poder formar govern.
Tot i així, i en un sistema polític en què els partits polítics tenen una força relativa (aquesta campanya els grans candidats s’han "oblidat" gairebé per complet de les formacions que els donen suport), els pactes entre polítics de diverses tendències o els governs amb ministres de diferents colors, no es poden ni molt menys descartar. En aquest sentit, s’entenen les pressions de prohoms del Partit Socialista en pro d’un pacte Ségolène-Bayrou o, en un to més preocupant, les aspiracions de Le Pen d’estar present en un govern de Sarkosy. Tot depèn de la força que cada candidat tregui avui i del preu que els dos que passin a la segona volta estiguin disposats a pagar per assegurar-se els vots dels altres candidats que han quedat enrera.
Aquesta nit, amb els resultats sobre la taula, s’obrirà el ball dels pactes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!