Al vent
Jordi Tudó
Tertúlia radiofònica eleccions al parlament de Catalunya 12-5-2024
Apunts tertúlia eleccions Parlament de Catalunya 12-5-2024
http://valls.radiociutat.com/uploads/CONTINGUTS2024/VEUCARRER/20240513_VEUCARRER.mp3
Valoració
La valoració és l’abstenció. Això és un problema a tot el sistema polític establert. Tothom hi té responsabilitats i s’hauria de sentir culpable d’aquesta anomalia tan gran.
42 – PSC – 27,96%
35 – Junts – 21,61%
20 – ERC – 13,68%
15 – PP – 10,97%
11 – Vox – 7,96%
6 – Comuns – 5,82%
4 – CUP – 4,09%
2 – Aliança – 3,78%
Participació: 57,94%
Vots: 3.148.378
En blanc: 35.783
Nuls: 26.414
………………………………………………….
Eleccions al Parlament de Catalunya 2017
Resultats de les eleccions de Catalunya del 21 de desembre del 2017
36 – C’s – 25,35%
34 – JxCAT – 21,66%
32 – ERC – 21,38%
17 – PSC – 13,88%
8 – CatComú – 7,46%
4 – PP – 4,24%
4 – CUP – 4,46%
Participació: 79,09%
Vots: 4.392.891
En blanc: 19.431
Nuls: 16.092
Pel camí s’han perdut quasi un milió de vots, i això altera els resultats, segur. Una diferència de, quasi res: 1.244.513 de votants.
A la valoració, hi ha molts fils a estirar. Si ens fixem el 2017 la primera força era Ciutadans. Una força va sortir com antiprocés i en contra de la llengua catalana. El que inicialment era un grup ressentit sortit bàsicament del PSC, va anar virant cap a la dreta i la dreta més extrema. I bàsicament no cal còpia, la gent ja va a l’original i ha tirat cap a Vox, PP, i algun també al PSC. C’s, va sortir per anar contra la llengua, i al parlament, a les institucions i a tot arreu el bilingüisme el converteix en un monolingüisme. Así lo entendemos todos y somos muy guais.
La patacada important se l’emporta Ciudadanos. I també Alhora, el partit nou de la Clara Ponsatí. Aquests dos punt i l’abstenció, el més remarcable.
L’extrema dreta va escalant posicions a tot Europa i aquí no som excepció de res. Una dada preocupant Aliança ha tret 900 vots a la comarca de l’Alt Camp, preocupant no, més enllà i tot.
Un tema volia comentar sobre unes bases les quals tothom hi hauria d’haver estat d’acord, inclús Aliança Popular i després el PP. L’anticatalanisme dóna vots, això és de calaix. I així vivim des de fa 40 anys després del Franco, abans ja funcionava igual.
Al País Basc, inicialment Aliança Popular no acceptava l’eusquera com llengua basca, ni la ikurriña, ni el concert basc, per posar tres exemples. Finalment a la transició va acceptar les tres potes bàsiques dels bascos i va regnar la glòria, deixant a banda el tema d’ETA. Mirem en quin punt estan, econòmicament els bascos i en quin punt estem nosaltres. A part no els hi retreu ningú res, ni és fàbrica d’experiments ni d’anat contra res.
La llengua, allà on governa el PP juntament amb la seva crossa inseparable l’extrema dreta de VOX, al País Valencià, a la Franja, a les Illes…a tot arreu, arraconen el català i fins a convertir-lo en residual. Això ja es va fer malament a la transició. Al País Valencià, Josep Lluís Albinyana del Partit Socialista Valencià, tenia clar, la senyera sense el blau, llengua catalana, tenir llaços amb els altres territoris germans de llengua….La UCD capitanejats per Fernando Abril Martorell, Emilio Attar, Montsonís…i demès van maniobrar juntament amb Las Provincias, diari blavero, reaccionari i anar contra tot el que fes olor a català. Doncs de tota aquella feina dissenyada i mal feta, encara en vivim avui.
Un altre exemple de fa poques hores, la premsa manipuladora del règim monàrquic i de l’Ibex 35, està fent una jugada contra el Banc Sabadell, retall de diari:
EL FESTEIG del BBVA amb el Sabadell era una formalitat i l’entitat de matriu basca vol conquistar per la força del vil metall el que no ha aconseguit amb romanços a cau d’orella. La premsa recull que la maniobra suscita rebutjos en els governs català i de l’Estat, als sindicats, i també entre les petites i mitjanes empreses. Però hi ha mitjans
que semblen voler aplanar el camí. El Mundo, per exemple, ho aprofita un cop més per a la seva guerra amb Pedro Sánchez: “L’executiu rebutja l’operació i preveu bloquejar-la
encara que els reguladors l’autoritzin”, destaquen, per reforçar la seva narrativa sobre la deriva autàrquica del president espanyol. També sobta el títol d’El Periódico: “El BBVA i el Sabadell s’enreden en una opa hostil”. Ho fan semblar una cosa de dos, però si en diuen hostil deu ser que un enreda i l’altre és enredat. O l’Abc: “El BBVA va amarrar
«accionistes importants» del Banc Sabadell abans de llançar la seva opa hostil”, diu el titular, suggerint que l’operació està mig embastada. I subtítol: “Tres fons i el tauró mexicà de Wall Street, els amos més grans del Sabadell”. Volen així desfer el relat que l’entitat de Josep Oliu té un cert arrelament social. I és interessant això del tauró, amb
aire despectiu: es refereixen a David Martínez Guzmán, que s’allunya del tòpic caricaturesc de Leonardo Di-Caprio al film de Scorsese. De fet, en altres mitjans en diuen “l’inversor fantasma”, perquè és molt discret, o “l’Amancio Ortega mexicà”, molt més afalagador. Potser el diari hauria de recordar la seva llarga història amb el BBVA. Ignacio Ybarra, el president de Vocento, ha ocupat nombrosos càrrecs a l’entitat, i el seu pare, Emilio Ybarra, va arribar a ser-ne president entre 1990 i 2001. És un context que, més enllà de l’anticatalanisme, ajuda a interpretar-ho tot plegat.
A la pregunta del moderador si els votants han castigat a Esquerra Republicana, es comenta: hi ha un cúmul de circumstàncies, les quals han fet esclatar el petit treballador, autònoms, professionals…els quals, al no tenir una política ben definida (Esquerra) i no tenir majoria per poder decidir res, recordem la governança en minoria, Hat Rock, sí, perquè si no els socialistes no voten pressupostos, refugis pel canvi climàtic, de moment no s’ha implantat, per les eleccions. I, el canvi de regles del joc dels grans tenidors d’habitatge: passa de 10 a 5, però no es ben cert. Aquí, d’aquests també compten, l’habitatge propi, si has heretat dos pisos i estan tancats i si tens dos pisos de lloguer, ja ets gran tenidor. Benvingut al món del capitalisme desaforat de l’immoble. Com si la gent hagués robat per tenir una herència amb la suó dels avantpassats…Així els hi ha nat.
Trencament unitat independentista.
La bossa independentista suposo està, a part dels que encara voten independentista, a l’abstenció. La gent està cansada, enganyada i desenganyada dels polítics. A part que la policia patriòtica, les clavegueres de l’estat, suborns i demès han fet mal i segueixen fent-ne. La premsa d’estat. I per cert, ningú està imputat de res. Això de les imputacions només va per un barri, els altres no els toquen.
Fragmentació
És evident i si comparem el mapa del 2017 amb l’actual, l’extrema dreta ha pujat en quantitat i la dreta agafa moltes tesis de l’extrema dreta. I així estem.
Repetició electoral.
No crec es produeixi la repetició electoral. S’han fet eleccions i a partir d’aquí ho gestionaran com podran. Ja sabien on podia anar tot plegat.
Resultats a Valls
Participació: 56,38% – Vots: 9.385 – En blanc: 96 – Nuls: 98
Junts per Catalunya – (2024) 2.962 (30,59%) – 2.576 (30,39%) (2021)
Partit dels Socialistes de Catalunya – 2.136 (22,06%) – 1.291 (15,23%)
Esquerra Republicana de Catalunya – 1.560 (16,11%) – 2.141 (25,26%)
Partit Popular – 714 (7,37%) – 195 (2,30%)
VOX – 662 (6,84%) – 433 (5,10%)
Candidatura d’Unitat Popular – 630 (6,51%) – 936 (11,04%)
Aliança.CAT – 447 (4,62%)
Comuns-Sumar – 262 (2,71%) 264 (3,11%)
Sobre un apunt del programa de Junts. Catalunya necessita refundar l’administració pública i parla de la desconfiança dels ciutadans amb l’administració publica, la seva burocràcia. Acaba “volem una administració que sigui aliada de la ciutadania i no un fre” Quines galtes. La majoria d’administracions i la local també, has de emanar cita prèvia, fa quaranta anys hi estan instal·lats i damunt no la reformen i la critiquen.
Mireu el que posava fa anys al bloc, un retall per refrescar memòries:
Qui no té padrins no menja mona
Salvant les excepcions, que són moltes, podem afirmar que l’administració s’ha convertit en molts casos en un monstre o maquinària inoperant. Els administrats tenen la sensació que els han tocat massa vegades allò que no sona. Per raons de feina, durant més de quaranta anys he treballat davant del taulell, mai al darrera, gestionant o presentant documentació, dia sí i dia també, a les diferents administracions públiques. Vaig començar a treballar amb bona part d’elles a finals del franquisme, amb una bona colla de funcionaris que hi estaven ben instal·lats. Els més recalcitrants eren exmilitars, exguàrdies civils o la resta de funcionaris per la gràcia de Déu. Tot era rígid, i s’hi arribaves a la finestreta uns minuts més tard de l’hora estipulada, t’atenien de males maneres, expedient als morros i fins demà. En aquelles administracions grises ja s’hi aplicava aquella dita: qui no té padrins no menja mona. A les administracions franquistes, ajuntaments o administració espanyola, només n’hi havia una, com la televisió, i en blanc i negre. No s’hi veien gaires funcionaris, si més no a primer cop d’ull; molta paperassa, una màquina d’escriure, un tampó, la tinta i important: “vuelva usted mañana”. En aquella època no existia l’oficina delegada ni el lliurament de liquidacions als bancs. Tot havia de presentar-se de forma presencial a cada departament de l’administració, amb còpies fetes amb paper carbó a la màquina d’escriure Olivetti. Hi havia documents que s’havien de complimentar i presentar amb cinc còpies amb paper carbó. Pobra Olivetti, va ser la meva companya durant anys, abans de l’arribada dels ordinadors. Quan saltava una lletra, havia de venir el reparador a soldar-la; mentrestant, a escriure sense la lletra s’ha dit, i tots els textos s’havien de refer per la manca de la lletra saltada.
Els funcionaris franquistes no anaven amb visera ni “manguitos”, però poc els hi faltava. Ara, de pencaires, alguns ho eren, amb molt mala llet, això sí. Si convenia, obrien les finestretes a les tardes perquè tota la cuada de gent que presentàvem documentació poguéssim lliurar-la a temps. Un exemple: un impost que es pagava un cop l’any era la “Tenencia”, en el qual es pagaven 100 pessetes per cada CV del turisme. Era una liquidació que especificava la marca, el model, els cavalls i els anys, i a pagar a Hisenda els turismes de més de 8 cv de potència. Vaig viure i patir de molt a prop aquella administració grisa i carrinclona, i la gent jove teníem l’esperança de veure un gran canvi, sobretot en les formes inoperants de l’administració. I no. Santa Innocència. Crèiem que es podia muntar una administració moderna, europea, al servei de l’administrat, també, i tampoc.
Dècades després, es va passar de les màquines d’escriure als ordinadors. Es deia sotto voce que, amb la implantació general d’ordinadors, “ai quants llocs de treball cauran”, i “una sola persona podrà fer la feina de deu funcionaris”. Santa innocència de nou. Si només va ser el començament de posar i reclutar més funcionaris!
Quan es va fer la transició de l’administració franquista a l’autonòmica, poques coses van canviar. A part de posar la foto de Pujol, la senyera i els formularis bilingües, poca cosa més. Els funcionaris eren els mateixos, els de les no viseres i manguitos, la cadira era la mateixa. I aquells joves inquiets i amb més neguits pensàvem: on és el canvi? Arribarà algun dia? Ens van agafar amb barba i xolla de hippies i ha continuat l’entramat fins a tenir pocs cabells i massa canes, i encara s’espera el canvi.
L’administració única i en blanc i negre va començar a traspassar competències, i també dèiem “segur quedaran els ministeris buits”. Santa Innocència bis. No, no van desaparèixer, van anar creant noves competències per seguir engreixant la parròquia funcionarial. Uns no van creure mai en la descentralització administrativa, i els nostrats es van creure que, disposant d’un exercit de funcionaris, ja ho teníem tot fet. Confeti i serpentines. Santa Innocència bis, bis, uns i altres.
Recordeu quan es demanava la desaparició de les Diputacions? I la dels governadors civils? Ha ha i ha. Canviem-ne el nom i seguim engreixant la menjadora o maquinària comuna. No només no van desaparèixer les Diputacions, sinó que es van muntar més i més departaments, oficines vàries, tècnics, caps, sotscaps, i molts peus nous. Les finestretes van desaparèixer, però la maquinària inoperant de l’administració va anar creixent com un monstre. Els dels ajuntaments hi posaven més funcionaris, i cadascú llaurava cap a casa seva. A l’hospital hi posarem dels propers, i als ajuntaments, addictes, no cal dir-ho. Aquí sí que hi havia unanimitat: tots de la corda. Finalment, va arribar el Consell Comarcal, i això ja va ser de traca, amb carnet, simpatitzant o votant del Pujol, com la cançó del Sisa: Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha, cases d’algú… Moltes vegades s’ha creat aquesta maquinària només per escalfar cadira, no per fer un servei públic millor per a l’administrat. No va d’això.
Una de les transferències passades a l’administració autonòmica va ser Habitatge. L’estatal pràcticament no tenia competències, deien. Arriba una ministra jove, socialista i catalana, i una de les primeres accions que va fer va ser muntar una maquinària nova, quan les competències estaven traspassades a les autonomies. Allò de fotre l’un a l’altre ve de lluny, i munta la Sociedad Estatal del Alquiler, que es va treure de la màniga sense tenir-ne les competències. Això és no creure en les autonomies. Els joves havien de demanar ajuts per al lloguer via Madrid, al Paseo de la Castellana, al Ministerio de la Vivienda, on la jove socialista se les va empescar per seguir fent bullir l’olla a tota la tropa. Per cert, va ser un gran fracàs. I demostra que no han cregut mai en la descentralització, sinó, en tot cas, en la duplicitat. Uns al tall bo i els altres, amb les molles, ja en tenen prou.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!