El Micaco Verd-i-Negre

La Copa va tenir el xoc final que no volia la majoria dels aficionats que es van desplaçar a Màlaga. Els dos clubs de futbol, a banda de moure pocs aficionats, són mirats de reüll pels aficionats dels altres clubs. I és que, en la majoria de casos (i sé que generalizat és ser injust amb les excepcions), l’actitud de les dues famílies d’aficions és diferent.
M’explicaven que divendres a la nit, al centre de Màlaga, les aficions dels clubs de bàsquet van protagonitzar un dels moments àlgids de la copa. Conduïts per un espontani director d’orquestra dels canaris, els veïns del casc antic van haver de patir una espectacular coral de les multiples aficions cantant a ple pulmó càntics esportius. Tots els presents van destacar el bon ambient entre aficions, i també tot es van lamentar que al final una minoria d’aficionats blaugranes rebentessin la festa amb provocacions i requerint al final la intervenció de les forces policials. Incidents similars es van repetir amb els mateixos protagonistes l’endemà després del Penya – Barça, en que també aficionats blaugranes van ser expulsats del pavelló pel seu mal comportament.

Tot i ser un cas aïllat (segur que la majoria d’aficionats blaugranes es van comportar perfectament), crec que sí que és representatiu pel que fa al tarannà dels clubs i aficions de futbol. Mentre al basquetbol la bona sintonia entre aficionats és el normal i, en el cas de la Copa, el més interessant del torneig, en el futbol no és el el més normal.

Segurament per motius com aquests (sumats a la dictadura del futbol en els grans mitjans de comunicació), és comú entre les aficions de bàsquet un cert recel cap als equips de clubs de futbol. Per això la final d’aquest any, malanomenat "clàssic" per la premsa futbolística, era el que menys es desitjava a les grades del Martín Carpena.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!