El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
La serra es dibuixa tot al llarg dels meus ulls com un gegant dorment. Pel seu llom s’enfila un núvol gris amb un esguard amenaçador. És un tauró, la boca prima, eixuta, esquerpa, com una falç. Els ulls, fets per esbrinar víctimes, àvids, sorneguers.
Sí, és un privilegi, ja ho veig, permetre’m donar nom i història als núvols i als estels, com ho feien les gregues mandrejants a llurs illes.
No sóc a l’autobús, sóc a la sala d’espera d’un centre sanitari. He tingut la sort que la sala 3, on m’assec, és davant una finestra de més de 4 metres i m’aboca al cel i a la muntanya. Fa bo de passar el temps badant.
Poc a poc el núvol torna blanc, més gran, més suau, una balena blanca que potser ens protegirà dins el seu ventre, com a Jonàs.
Distrec la mirada en les persones, les sabates, els ulls, les pors, les mans, els somnis…i el núvol blanc es disgrega en cent bocins, flonjos, com coloms… penso que passa talment com amb els nostres pensaments i les pors induïdes pels fetillers de palla i els magnats avars. Aquest és l’autèntic perill: sembrar la por i les malfiances.
Són rendibles les pors. Ens estan afuant taurons a tort i a dret. Jo ja sé, ara , després d’alguns neguits anteriors, que els taurons amenaçadors són miratges i poden ser balenes o coloms, tot plegat fum, cortines de fum, boires, llum i ombres a un teatre, tot i no-res. Poden ser barques cap a IItàca, també, si ho miro bé.
Ara sé que el meu desig pot amansir els taurons que a lloure conreen els cacics, els apocalíptics de torn, els recaptadors d’impostos, els espoliadors, els manipuladors, els prevaricadors… tot n’és ple… que deia el poeta. Quin oi!
Que me deixin amb les meves pastures, a la grega, conrear els meus somnis, viure en pau , interpretar els núvols com un oracle. No vull mirar l’horitzó fosc que acaben de pintar, punyeta món! però estaré a l’aguaït no sigui que m’enverinin l’aire.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quanta paciència hem de tenir tots en aquesta vida!
Només una imatge que un dia, un savi, em va regalar: Mira el mar Anna. Mira’l. El veus?. Doncs imaginat que el mar que veus ara tant mogut, tant enfadat és la vida, la teva vida.
Ara, imaginat un tap de suro. El veus? doncs mira’l.
– Si, ja el veig i què.
Doncs que aquest tap de suro ets tu i per molt que el mar et vulgui ensorrar, no podrà. El suro no s’enfonsa mai Anna. Flota i prou…
I amb aquestes paraules, encara que no tant belles com les que un dia aquest savi em va dir, me’n vaig sortir.
Per tant Victória, tanca els ulls i mira el mar… el tap. Els veus?
Aquesta imatge, és la que avui, et voldria regalar.
Núvols, taps de suro, taurons, balenes…
Ens les pensem totes i mai no en fem prou.
Què serà de nosaltres?
Des del centre inabastable de la meva consciència veig per primera i última vegada cada moment.
Dius q esperes en un hospital. Hi ha dos llibres a la meva vida llegits ingressada dins dos hospitals després d’un diagnòstic erroni que fins passats vuit dies (l’aparell de fer ressonàncies magnètiques ja estava adobat) no va deixar d’acabussar-me amb un pronòstic fatal imminent. Acabava de sortir El Canvi. Tot llegint aquest llibre, em vaig oblidar que m’havien sentenciada.
Una altra sentència inapel·lable es va pronunciar fa un any i mig. Jo la vaig desoir tot llegint Kafka a la platja, de Murakami. Idò bé: en comptes de tu ser un suro, ets una persona que ha de travessar una tempesta de sorra. Es tracta de barrar tots els orificis per on la sorra podria penetrar. Resistir. Esperar que passi. En Kafka se’n surt. Kafka vol dir corb. Els japonesos estan obsedits amb els corbs. El corb és l’alter ego, l’inconscient.