Anotacions rizomàtiques

    Davant de l’obsessió general per la bellesa – un ideal de bellesa sovint filtrat i esbiaixat pels desitjos materials estereotipats de cada gènere oposat, una bellesa superficial i simètrica substentada per gestos aparents sense un treball complet de l’ànima–, potser hem oblidat parlar de la lletjor com qui s’oblidara parlar de la cara oculta de la lluna o de l’enorme massa de gel deforme d’un iceberg que resta sota la superfície de la mar. ¿Què és la lletjor? ¿Quantes classes de lletjor hi ha? ¿Quin tipus d’escenes provoquen major repugnància? ¿És reversible la lletjor: se la pot redimir o reserva alguna dosi d’encant? ¿Quina ha estat l’evolució temporal en la representació artística i literària de la lletjor? Preguntes bàsiques com aquestes vehiculen la intenció heterodoxa del gran llibre Història de la Lletjor, a càrrec d’Umberto Eco, editat per Lumen.

 

Si el fullegem a l’inrevés, tal com els hebreus es miren els llibres, trobem els següents capítols (a més d’algunes mostres de textos transcrites ací):

[…]
 

Capítol XV. Allò lleig avui.

 

Capítol XIV. La lletjor aliena, allò kitsc i allò camp.

 

Capítol XIII. L’avantguarda i el triomf d’allò lleig.

 

Capítol XII. Torres de ferro i torres de marbre.

                               1.- La lletjor industrial.

                               2.- El decadentisme i la luxúria d’allò lleig.

 

Capítol XI. Allò sinistre.

 

Capítol X. La redempció romàntica d’allò lleig.

                               1.- Filosofia del lleig.

                               2.- Lletjos i encadenats.

                               3.- Lletjor i infeliços.

                               4.- Infeliços i malalts.

 

Capítol IX. Physica curiosa.

                               1.- Parts lunars i cadàvers estripats.

                               2.- La fisiognòmica.

 

Capítol VIII. Bruixeria, satanisme, sadisme. (el gust per la crueltat).

 

Capítol VII. El dimoni en el món modern.

                               1.- Del Satanàs rebel fins al pobre Mefistòfil.

                               2.- La demonització de l’enemic.

 

Capítol VI. La lletjor de la dona entre l’Antigüitat i el Barroc.

                               1.- La tradició antifeminista.

                               2.- Manierisme i barroc.

 

Capítol V. Allò lleig, allò còmic, allò obscé.

                               1.- Príap.

                               2.- Sàtires contra el rústec i festes carnavalesques.

                               3.- L’alliberament renaixentista.

                               4.- La caricatura.

 

Capítol IV. Monstres i portents.

                               1.- Prodigis i monstres.

                               2.- Una estètica de la desmesura.

                               3.- La moralització dels monstres.

                               4.- Els “mirabilia”.

                               5.- El destí dels monstres.

 

Capítol III. L’apocal·lipsi, l’infern i el dimoni. ( Un món d’horrors).

 

Capítol II. La Passió, la mort, el martiri.

                               1.- La visió “pancal·lística” de l’univers.

                               2.- El dolor de Crist.

                               3.- Màrtirs, ermitans, penitents.

                               4.- El triomf de la mort.

 

Capítol I. Allò lleig en el món clàssic.

                               1.- ¿Un món dominat per la bellesa?

                               2.- Civilització grega i horrors.

 

 

El discurs central d’aquest assaig comercial, va acompanyat per centenars d’imatges il·lustratives i cites literàries. N’escollim unes quantes a l’atzar:

 

L’horrible si bemol

Eric Satie

Memòries d’un amnèsic i altres escrits (1912)

La primera volta que vaig usar un fonendoscopi, vaig examinar un si bemol de tamany mitjà. Els assegure que mai he trobat una cosa més repugnant. Vaig cridar al meu criat per a mostrar-li’l.

 

Lletjor i erotisme

Georges Bataille

L’erotisme, 13 (1957)

Ningú dubta sobre la lletjor de l’acte sexual. A l’igual que la mort en sacrifici, la lletjor de l’aparellament submergeix en l’angoixa. Però quan major siga l’angoixa—segons la força dels participants—més forta serà la consciència d’ultrapassar els límits, que decideix un arravatament de plaer. Que les situacions varien segons els gustos i els hàbits no pot impedir que generalment la bellesa (la humanitat) d’una dona contribuisca a fer sensible i perturbadora l’animalitat de l’acte sexual. Res hi ha més depriment per a un home que la lletjor d’una dona en la que no destaque la lletjor dels seus òrgans o de l’acte sexual. La bellesa és important sobretot perquè la lletjor no pot ser embrutada, i l’essència de l’erotisme és precisament la brutor.

 

El plaer de l’execució

Marqués de Sade

Justine o els infortunis de la virtud (1791)

¿Potser els nostres llocs públics no s’omplin de gent cada volta que s’assassina a algú d’acord amb la llei? I allò que crida l’atenció és que el públic està composat majoritàriament per dones: aquestes es senten més atretes per la crueltat que nosaltres perquè tenen un esperit més sensible. Això és el que els babaus no comprenen.

 

Cagar el judici

Romanç d’Esop (segles I-II)

“¿Podries explicar-me per què, quan caguem, mirem sovint els nostres excrements?”. Esop va explicar: “Va haver antigament el fill d’un rei que, a causa d’una vida de mol·lície i luxes, es passava molt de temps cagant. En certa ocasió, tant de temps es va passar que, perduda la memòria dels seus propis actes, va cagar també el seu juí. A partir d’aquell dia, els hòmens caguen emponnats, amb cura de no cagar també el juí. Però tu no et preocupes: ¡mai podràs cagar el juí que no tens!”.

 

 

Origen dels monstres

Ambroise Paré

Monstres i prodigis (1574)

Existeixen causes diverses que donen origen als monstres. La primera és la glòria de Déu. La segona és la seua ira. La tercera, un excés de semen. La quarta, una quantitat insuficient de semen. La cinquena, la imaginació. La sisena, la hipotrofia, o bé les dimensions reduïdes de l’úter. La setena, la forma incorrecta en què està asseguda la mare, per exemple, quan està embarassada, roman massa temps amb les cames creuades o arreplegades contra la panxa. La huitena, a causa d’una caiguda o per colpejar la panxa d’una dona embarassada. La novena, les malalties hereditàries o accidentals. La décima, la putrefacció o corrupció del semen. L’onzena, la commistió o barreja de semen. La dotzena, l’engany dels mals pidolaires. La tretzena són els dimonis o diables.

 

L’ull del jueu

Doctor Celticus

Les 19 tares corporalles visibles pur reconnaître le juif  (1903)

 L’ull del jueu és molt peculiar. Si és cert que és l’espill de l’ànima, aleshores caldrà dir que l’ànima del jueu és molt astuta o molt pèrfida: no existeixen, de fet, ulls més apagats o més brillants segons les ocasions… Les seues parpelles sempre estan molt unflades. L’ull del jueu, a prop dels vint anys, es dobla, en les seues comissures, en milers de xicotetes arrugues que s’accentuen amb l’edat, de forma que sembla que el jueu estiga sempre rient-se i, per molt jove que siga, sembla musti com un ancià. Mirant fotografies de jueus, qualsevol pot adonar-se’n fàcilment d’aquesta peculiaritat. A eixe tipus d’ull jo l’anomene “ull de gripau”, perquè, a més, el jueu té ull de gripau. No voldria de totes formes calumniar ací eixe animal pustulós que tants serveis ofereix a l’agricultura i la jardileria. L’ull del jueu és llampant. Quan el jueu riu o somriu, les parpelles unflades s’apropen al punt de deixar només una línia imperceptible i molt brillant, signe d’agudesa i astúcia – diuen els experts en fisiognòmica–, i, afegiria jo, de luxúria…

 

 

El mestre d’escola

Eugène Sue

Els misteris de Paris (1842-1843)

El mestre no mesurava més de cinc peus i dos o tres polzades; el cap, desmesuradament gran, estava encaixat entre uns muscles amples, alts, forts, carnosos, que sobresortien fins i tot sota els plecs onejants de la brusa de tela gris; tenia els braços llargs i musculosos; les mans curtes, grosses i peludes fins i tot en els dits; les cames formaven un lleuger arc, però les canelles enormes denunciaven una força atlètica.

En resum, eixe home encarnava l’exageració d’allò més petit, massís i txaparro que hi ha en el tipus de l’Hèrcules Farnesio.

Devem renunciar a descriure l’expressió de crueltat que desbordava sota aquella màscara espantosa, en aquells ulls inquiets, mòbils, ardents com els d’una fera.

 

Lea

Jules-Amédée Barbey d’Aurevilly

Léa (1832)

“¡Sí, sí, Lea meua, ets la més bella de les criatures; no et canviaria; els teus ulls derrotats, la teua palidesa, el teu cos malalt no els canviaria per la bellesa dels àngels del cel!”.                     

 

El desarreglament dels sentits

Arthur Rimbaud

Carta a P. Demeny (1871)

El poeta es fa vident a través d’un llarg, immens i raonat desarreglament de tots els sentits. Totes les formes d’amor, de sofriment, de follia; busca per si mateix, esgota en si mateix tots els verins, per a quedar-se amb les seues quintaessències. Inefable tortura en la que necessita tota la fe, de tota la força sobrehumana, per la que esdevé entre tots el gran malalt, el gran criminal, el gran maleït — ¡i el suprem savi!-, perquè assoleix allò desconegut.

 

L’estètica de la deixalla

Andy Warhol

La filosofia d’Andy Wharhol (1975)

 

Sempre m’ha agradat treballar amb els sobrants. Sempre he cregut que allò rebutjat i que tots saben que no val per a res pot ser potencialment divertit. És una tasca de reciclatge. Sempre he cregut que hi ha més humor en els sobrants. Quan veig una antiga pel·lícula d’Esther Williams i cent xiques escabussant-se des del trampolí, pense en com han d’haver estat els assajos i en tots els talls en les que potser una xica no va tindre el valor suficient d’escabussar-se en el moment indicat, i pense en eixe tall de la xica en el trampolí. Eixe tall va passar a ésser un sobrant en el terra de la sala de muntatge – una escena tallada—i la xica també va passar a ser un sobrant: probablement fou acomiadada. L’escena sense talls haguera estat molt més divertida que l’escena en la que tot eixia bé. La xica que no s’havia escabussat era l’estrella de l’escena tallada.

 

 

A banda d’aquesta incursió en el tema de la lletjor, hi ha la següent bibliografia inicial sobre el cos:

AIXELÀ, Yolanda i MARTÍ, Josep. Coslogia. Per una antropologia del cos, Grup de Treball de l’Institut Català d’Antropologia.

 

BUTLER, Judith. Cuerpos que importan. Buenos Aires, Paidos, 2005.

 

LE BRETON, David. La sociología del cuerpo. Ediciones Nueva Visión: Buenos Aires, 2002.

 

TUCHERMAN, Ieda. Breve história do corpo e de seus monstros. Passagens, Lisboa, 1999. (adquirit en la praça do Rossio)

Imatge: Otto Dix, retrat de la periodista Sylvia von Harden (1926), París: Centre Pompidou

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!