Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
GUERRA FUNDACIONAL I FESTA FASTUOSA DE MOROS I CRISTIANS (Els Rastres del Sentit)
dins l?antropologia que estudia el binomi ?festa-guerra? com una dicotomia de
dos conceptes bàsics sobre la natura humana que es retroalimenten l?un de
l?altre"
"Als tirotejos la festa i la guerra
s?intercomuniquen en estat brut, però la festa de moros i cristians és rica en
altres expressions més refinades de
marcialitat."
"… els
ambaixadors tenen un estil ben poc pacífic i aprofiten la mínima per a estar a
la saltadora, de tal manera que preludien la guerra amb improperis i invectives
d?un significat enriquit: la racionalitat verbal queda supeditada a la lògica
fèrria de la instigació militar, en un exercici apassionat de real-politik."
"… Els tratges i complements són fastuoses ferramentes de matar, on la
imaginació artística s?ha explaiat en el disseny tèxtil amb més gràcia que en la
subliteratura decimonònica de les ambaixades."
"Pràcticament podem concloure que
les festes de moros i cristians són una metàfora bellíssima de l?instint humà
per guerrejar i sotmetre a l?oponent"
"A les festes de moros i
cristians, a més de què som un país que no oblida l?autenticitat de les arrels,
esdevenim un país que sap recordar la realitat dels adversaris històrics."
[Hi ha més: per a llegir aquest article complet, clica avall…]
GUERRA FUNDACIONAL I FESTA FASTUOSA DE MOROS I CRISTIANS
per
Joan-Carles Ortega i Berenguer,
sociòleg i escriptor,
tandemmix@mixmail.com
Hi ha una línia d?investigació
dins l?antropologia que estudia el binomi ?festa-guerra? com una dicotomia de
dos conceptes bàsics sobre la natura humana que es retroalimenten l?un de
l?altre: el temps d?oci implica una subversió de les normes de comportament
usual, fins el punt que una bona festa no acaba d?estar del tot completa mentre
no es destrosse alguna cosa, material o simbòlicament. Però les relacions entre
l?anhel per gaudir d?instants irrepetibles, institucionalitzats temporalment
dins el calendari festiu, i l?exercitació d?un animat esperit polemista i
bèl.lic que afegesca una ruptura contundent amb el capteniment formal són unes
relacions més complexes. Per un costat, a la cel.lebració de les festes
s?esdevé l?ocasió en què la majoria dels membres d?una comunitat local es veuen
cara a cara amb més intensitat, és a dir, és una excel.lent ocasió per a què
els antagonismes ideològics o personals afloren amb més rapidesa, de tal manera
que la metxa del polvorí de la inconvivència social es crema àgilment en
festes. Val a dir que la mateixa proximitat que provoca la fragmentació social
local i precipitada també causa les unanimitats més espontànies i
enfervoritzades, els consensos més increbantables, per bé que estiguen basats
en acords fràgils i superficials, en decoroses apel.lacions a una harmonia de
terra movedissa que, per a ser posada en pràctica, requereix el recurtament i la clausura d?una part de l’ampli ventall de temes d?interés conversacional. En festes les
formes d?interacció social s?acceleren, sempre ràpidament. Però ja siga a
través de la competitivitat enconada o a través de la cooperació distensionada
voluntàriament, l?impuls elèctric i sostingut de la belicositat — real o
joganera, patent o fictícia, dóna igual– vivifica i activa tota festa.
En les falles de València i en
les fogueres d?Alacant tenim mostres plausibles de com els conflictes reals són
analitzats amb ironia ? amb ironia fina o amb ironia grollera, tant se val? per
mig dels versos populars que critiquen aferrissadament els esdeveniments anuals i per
mig de ninots que ridiculitzen personatges públics, arquetipus socials i actituds;
mentre que a les festes de moros i cristians, com a mínim, la guerra es
converteix en l?element que aglutina a nivell representatiu i simbòlic els
origens del nostre poble: es tracta, doncs, d?una guerra fundacional de la
nació que habitem. I com en tota guerra, la festa de moros i cristians està
constituida de trets marcials i bèl.lics: potser el més vistós i palmari, des
d?aquest punt de vista, són els actes dels tirotejos amb arcabuços carregats de
pòlvora, amenitzats per una música que anima el fragor de la batalla. Allò més
rellevant d?aquest acte és observar l?efecte admiratiu que causa quan qualsevol
fester, amb una sobredosi de testosterona, carrega al màxim el seu arcabuç i el
fa sonar amb un tro de més força i sonoritat explosiva: és tot un exemple de
com la pulsió libidinal d?autoafirmació masculina eleva l?expressió de la
representació bèl.lica a la màxima potència. Als tirotejos la festa i la guerra
s?intercomuniquen en estat brut, però la festa de moros i cristians és rica en
altres expressions més refinades de
marcialitat.
A les ambaixades també trobem el
rastre del desig de lluita. Cal recordar que als diplomàtics se?ls pressuposa
l?habilitat professional d?evitar les guerres, de llimar aspereses, de crear
les bases que possibiliten l?enteniment mutu; tanmateix si revisem el text de
les ambaixades de moros i cristians de Callosa d?en Sarrià i altres pobles, ens adonem que els
ambaixadors tenen un estil ben poc pacífic i aprofiten la mínima per a estar a
la saltadora, de tal manera que preludien la guerra amb improperis i invectives
d?un significat enriquit: la racionalitat verbal queda supeditada a la lògica
fèrria de la instigació militar, en un exercici apassionat de real-politik.
Una altra forma –potser més
refinada que les ambaixades– d?escenificar la guerra a les festes de moros i
cristians està formada per tots els detalls i complements de la vestimenta,
atuells, escuts, espases, cimatarres, punyals, llances, cascos, armadures,
etcètera. Els tratges i complements són fastuoses ferramentes de matar, on la
imaginació artística s?ha explaiat en el disseny amb més gràcia que en la
subliteratura decimonònica de les ambaixades. Aquest luxe magmàtic de formes
sorprenents i colors resplendents de la roba, només ha trobat al País València
les condicions de possibilitat per a ser creat i reproduit socialment: més al
Nord, es consideraria un balafiament imperdonable; més al Sud, escassegen relativament les
rendes personals disponibles per a adquirir-ho a nivell massiu, com ocorre en
els nostres pobles. Només a les comarques centrals i sudenques valencianes —
des de la Marina
a l?Alcoià, des del Vinalopó a la
Costera– concorren les tres característiques que fan
possible la meravella tèxtil d?uns tratges equipats simbòlicament per lluitar
contra l?adversari, però que realment serveixen per animar visualment les
entrades i processons: a) la tradició per cel.lebrar festivament un antagonisme
entre moros i cristians, des del que es funda l?essència antiga del nostre
país; b) l?instint mediterrani per lluir-se en el carrer, abillats amb
magnificiència (evoquem que segons l?assagista
Joan Fuster: ?als carrers mediterranis no s?ix per a mirar, sinó per a
què et miren?); c) la capacitat d?estar proveits econòmicament per fer-ho, amb
suficiència.
Per tot això, independentment de
què el conflicte inherent a tota societat desigual i multicultural aflore o no,
en les festes de moros i cristians queda clar que l?anhel per fer la guerra
vehicula poderosament el seu sentit simbòlic. Pràcticament podem concloure que
les festes de moros i cristians són una metàfora bellíssima de l?instint humà
per guerrejar i sotmetre a l?oponent: el fanatisme religiós es buida de
contingut i es transforma en una actitud estètica que mou a la catarsi
admirativa i revitalitzadora entre veïns i visitants.
La qüestió ètica crucial és que, mentre es reiteren anualment les
imatges d?aquesta guerra fundacional entre moros i cristians, l?Altre diferent
segueix perfectament viu i sublimat en la memòria col.lectiva actual: això només ho podem
sostindre delicadament els valencians, nació de comerciants flexibles i
dialogants i de llauradors mesurats i amb seny. A les festes de moros i
cristians, a més de què som un país que no oblida l?autenticitat de les arrels,
esdevenim un país que sap recordar la realitat dels adversaris històrics.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A Pollença, el dia 2 d’Agost, dia de la Patrona, es celebra la Festa dels Moros i Cristians. Tot el poble s’hi aboca i els qui estimem Pollença, malgrat no ser d’allí, també. La festa és transgressora, és festa de goig, de renou, de mesclat, de foc, de desig, de calor, de mar,de pares i filles, d’homes i dones, de dones valentes i homes agosarats. Els qui són cristians i els qui són moros ho solen ser de generació en generació, amb orgull. Guanyen els cristians…perquè així va succeir, però es diverteix tothom. Lluiten amb pals impressionants, vestits de blanc, en camisa de dormir, els cristians, vestits de mil colors i sedes brillants, els moros, però ningú es fa mal. Els petons dels moros emmascarats són esperats i preuats, poden xapar-te per la meitat com una rampa i et deixen emmascarada i delida. Així és la vida, una festa de contradiccions….afortunadament una festa. Xops de tot i amb l’ànima engrescada acabes a la mar perdut de sal i sutja. Crec que per maig ( nou mesos després de la festa ) augmenta la natalitat…( Si no es vero, es ben trobato).