Saül Gordillo www.saul.cat

La fàbrica d’independentistes, de la qual se’n foten cada dos per tres els opinadors oficials, no para de rebre comandes. En una època d’incertesa econòmica i crisi hipotecària, la fàbrica d’independentistes té unes grans expectatives. Tancarà el 2007 amb beneficis per damunt del pressupost. Els nous encàrrecs a la factoria sobiranista arriben de pertot. Tothom hi ajuda. Agafi avui la portada d’El País. Zapatero ofrece a todas las comunidades la gestión de las cercanías ferroviarias. Una iniciativa maquillada de l’habitual federalisme prêt-à-porter de Zapatero que, ben rumiada, fa incrementar els encàrrecs a la fàbrica independentista. ¿Tants anys reclamant-ho, via estatutària inclosa, i tants anys de desinversió i deixadesa estatal en un servei públic bàsic per als catalans per acabar així? Camarero Zapatero, café para todos! La clienta Esperanza Aguirre s’afanya a demanar: "Yo un americano, bien largo!" Au, va, barra lliure. Paga la casa, que hi ha eleccions d’aquí a quatre dies i don Mariano Rajoy apreta encara que ell sigui el primer que s’hi senti amenaçat al carrer Génova.

Qui no pot arreglar-ho amb cafè ha de recórrer a un àpat a Madrid amb l’alcalde de Barcelona i l’empresariat català. La que convida és la ministra de Foment, Magdalena Àlvarez, que pretén salvar la pell política per la via de la diplomàcia i la ingesta d’optimisme de sobretaula. Brindis al sol ministerial. Hi ha qui passa de la indignació provocada pel vertígen preelectoral (ai, els 21 diputats del PSC al Congrés!) a la més sorprenent satisfacció i entrega a la fe amb els gestors estatals de torn, amb qui ?vés quina cosa? sovint coincidim quan toca comitè federal del PSOE.

La fàbrica d’independentistes també ha d’enviar un bon pernil de Nadal, amb neules, torró i galetes de can Trias si cal, al diari El Mundo. La seva portada d’avui també farà augmentar les comandes sobiranistes. La Generalitat insta a desobedecer a la Federación y a jugar el Cataluña-EEUU. "Si Catalunya fuese independente funcionaría mejor", els hi etziba un dels encarregats de la factoria. Senyor Ernest Benach, es tracta que ens enviïn més comandes, ja els hi farem arribar el lot de Nadal, però no cal dir-los a la cara (de la causa espanyolista) que perden clientela a cada bugada. Una Esquerra incisiva, per boca del blocaire Joan Ridao, ja ha xifrat el cost de les factures pendents, que no són poques.

La jugada bruta dels poders espanyols amb això del futbol, que ens fa recordar Fresno, és un ingredient sensacional a les portes de la Diada Nacional. Senyor Ángel Maria Villar, vostè també té dret a pernil, però a part de neules, torró i galetes, hi posarem una ampolla de ratafia i, per solidaritat i simpatia, un bon whisky escocès. El conegut i saludat d’aquest personatge sinistre que és Villar, en Joan Laporta, té tota la raó del món quan apunta als polítics catalans per treure pressió als clubs. Que cadascú faci la seva feina. Toca reconèixer ?això de "toca" és molt pujolià, però l’home està de moda perquè aquest sí que hi toca malgrat el pas dels anys? que en aquest assumpte el Govern de Catalunya ha estat a l’alçada.

El Govern ha plantat cara. I ho ha fet el Govern en ple, a través de la secretària general de l’Esport, que és la republicana encara no prou coneguda Anna Pruna. Però, encara millor, el líder de l’oposició Artur Mas i el seu portaveu Felip Puig s’hi han posat al costat del PSC, ERC i ICV-EUiA. Genial. D’acord que no són inversions ni serveis bàsics, d’acord que és un partit de costellada, però la foto finish és prou bona: un bloc diguem-ne catalanista definit i un bloc desacomplexadament espanyolista (PP i C’s) posant el crit al cel.

Hi ha, doncs, allò que anys enrere se’n deia hartazgo, en els mitjans escrits en espanyol. Un cansament generalitzat a pertot. No només el català emprenyat que perfila l’amic Enric Juliana. Un cansament i virulència també d’Espanya respecte Catalunya. Ho ha manifestat Jordi Pujol en una entrevista de nivell a can Mònica Terribas. Pujol deu ser l’únic convidat que supera, amb envejable savoire-faire, la insistència de pregunta i repregunta de la gran entrevistadora que és Terribas. El President va dir que l’actual Álvarez, que és una magdalena de ministra, està fent bo, boníssim, l’anterior Álvarez, que era Francisco Álvarez Cascos. Pujol potser té certs peatges nostàlgics de les nits al Majèstic, però la realitat objectivable d’avui li dóna la raó. "Més valia Álvarez Cascos conegut que Magdalena per conèixer!", deu pensar Pujol.

Que l’Espanya nerviosa, inquieta i desesperadament preelectoral de ZP i Rajoy no va, és evident. Que el desenvolupament de l’Estatut, amb l’espassa de Dàmocles que li ha imposat un Tribunal Constitucional que genera més desconfiança que no pas res, pateix la pitjor de les conjuntures possibles, també. Inclús amb un ZP en minoria, imagineu-vos. Però la pregunta bona és la de la meva mare: "Però què fan els polítics catalans per Catalunya?"