El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
5 de febrer de 2009
26 comentaris
Tot adquireix contorn dintre l’úter de l’ombra
Tot adquireix contorn al ventre de la nit, a la fosca de la malaltia, dins la penombra dels encontres no reeixits, al desamor, al no-res on hi cercàvem llum i aire fresc, al bell mig del curt-circuit que ens paralitza, al fons de la cova de Plató on s’hi projecten ombres i paraules per desvetllar-nos d’hivernar i empènyer-nos cap a la recerca del contorn de les coses, del seu nom…
Tot adquireix contorn dintre l’úter de l’ombra, el títol d’aquest post, és un vers manllevat a un jove poeta de Mallorca, carícies de dits suaus a la feblesa d’un malestar petit, vida al cor de la llavor que batega a la profunditat de la terra obscura, versos del recull Els estris de la llum de Jaume C. Pons Alorda.
Tot adquireix contorn dintre l’úter de l’ombra, el títol d’aquest post, és un vers manllevat a un jove poeta de Mallorca, carícies de dits suaus a la feblesa d’un malestar petit, vida al cor de la llavor que batega a la profunditat de la terra obscura, versos del recull Els estris de la llum de Jaume C. Pons Alorda.
com aquests altres:
He après a enganyar les abelles
pensen que sóc una rosa.
Dels meus ulls em roben pol·len
He entrat al mes de febrer a les palpentes. Veig el camp verd. El camp sobreviu a les batalles. Me demano quants rius de sang algun dia el van solcar, quantes espases es van enlairar amb la prepotència d’unes mans que pretenien defensar algun déu, sostingudes pel deliri de grandesa de conquerir una terra on escriure el propi nom – res més que por tot plegat, i traficants de por uns i altres.
El camp sobreviu a la sang vessada de persones i monstres, a la sang sarraïna i a la cristiana. Aquest espai de terra que no està encimentat camina també cap a la llum. Ja és ben verd i esquitxat de vinagrella i botons grocs de margarides. De cada pic més els ametllers, sorgint de soques turmentades, acompleixen l’encàrrec, obren senzillament la saba i floreixen. Núvols de pètals que seran visitats per les abelles, flors fràgils que es confondran amb les boires, ametllers florits mentre encara la neu blanqueja la Serra.
Tornaré a les paraules del poeta jove:
L’únic que et salva és la paraula
La paraula covada a les fosques del laboratori que diu n’Àngel Terrón al pòrtic
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Victòria, aquesta vegada no em referiré a les teves paraules -belles, com d’habitud- sinó a la imatge que has penjat.
M’agrada aquesta escultura. De qui és?
Sàpigues que avui mateix s’inaugura, al Palau Moja de Barcelona, una exposició de l’escultor mallorquí -format a Itàlia- Joan Costa, “Ondulacions de la Mediterrània”. El coneixes? Quina valoració en fas?
Bona i progressiva recuperació!
feia massa dies que no ens trobàvem, un bes.
boniques paraules
“he aprés a enfurismar a les roselles,
es pensen que sóc un mussol dolent:
només porte un bec de colibrí!”
més o menys, ara així, demà canvia el sentit del vers: res s’està quiet, tot es mou i es transforma com el pèndol
que la malura no vol piotxes. Volia dir que no vol bromes, la malaltia. Veig que no anau molt llatina però que els versos i les paraules us conhorten. No defalliu.
la paraula és l’únic que ens salva diu el poeta perquè és poeta, però sap que aquesta és l’expressió de l’amor. El que et tenim i ens tens, el que has mostrat a na Xesca, el de cada dia. El mapa ha registrat les petites oscil·lacions del cor, com els teus apunts … el d’avui és perfecte, hi és tot.
Fins demà, una abraçada i bona nit!
i m’has fet adonar-me que realment res no és tan elàstic com la musculatura plena de col.làgena de l’úter…
hem entrat a les palpentes, amb el camp vessant de blanc al llunyedar. La paraula ens salva, com escriviu, ens afirma des de la foscor a la llum. Una abraçada!
Potser les abelles
necessitaven el pol·len dels seus ulls.
La consciència antropomòrfica de la muntanya
veu com tot s’esdevé i passa.
Som cançons que s’emporta el vent.
Però som.