El meu desencís sindical

Mentalment estava preparat per finalitzar la meva vida laboral. Això ja fa temps ho tinc assumit. La negociació entre empresa i sindicats semblava que podia millorar la situació dels que anem al carrer. Hi havia coses que ens mosquejaven als afectats, com que reiteradament s’ha plantejat com un ERO (és a dir acomiadaments amb indemnitzacions més elevades) i no com un pla de prejubilacions. La diferència essencial està en què els ERO es carreguen d’una tacada l’antiguitat dins d’una empresa, i només comptabilitzen fins a la jubilació anticipada (normalment fins als 63 anys), però les prejubilacions tenen en compte els anys de servei i augmenten la indemnització per computar el cost fins als 65 anys. Les repercussions econòmiques pel treballador són grans, perquè en les baixes incentivades, normalment obliguen a acollir-te a dos anys d’atur i pagar-te després les cotitzacions a la Seguretat Social almenys fins als 63 anys, que és quan un pot acollir-se a la jubilació anticipada. Però, al damunt, per cada trimestre anticipat sobre els 65 anys, hi ha un descompte en la pensió que es cobra, depenent dels anys cotitzats, i que en dos anys pot suposar cobrar almenys d’un 7 a un 10% menys de pensió.

Si considerem que per calcular les pensions a cobrar agafen la mitjana dels darrers 15 anys cotitzats, i com que hi ha un topall per cobrar la pensió màxima, és molt fàcil que es passi de cobrar mensualment 2.000 euros (mentre es cobra nòmina) a 900 (quan es cobri atur o pensió). Ens diuen que la diferència la cobrem amb la indemnització, però el cas és que calculant el cost real de la vida i la previsió obligada per guardar diners per pagar la cotització a la Seguretat Social, per mantenir el mateix nivell de pensió a cobrar, el reajustament econòmic que pateix el treballador afectat és gran, t’ho miris com t’ho miris.

Doncs bé, en teoria els sindicats (i més quan es diuen de “classe”) haurien de tenir en compte tots aquests factors, i algun de més afegit. Per exemple, cada cop serà més sovint tenir familiars grans a càrrec del treballador afectat, amb la despesa que això suposa, encara que el familiar cobri pensió (que en molts casos ni existeix). També sembla obligatori que els sindicats vetllin perquè l’acomiadament encobert que suposa l’ERO, no vagi en perjudici dels més febles. Però, al baixar a la realitat comencen les sorpreses.

La carta que em va enviar l’empresa bancària on he treballat des de l’any 83, va ser frustrant, per no dir indignant. No perquè l’empresa no hagi fet els deures (encara que en res han tingut en compte tot el que els treballadors els hi hem donat per a la seva supervivència, i els beneficis, tant en època de crisi com de cicle expansiu). La frustració, la indignació i el desencís han vingut sobretot per l’actuació i la negociació dels sindicats. Haver-te d’acollir a un ERO en comptes d’una prejubilació és una pèrdua de drets evident. Que no es contempli en cap apartat els anys de servei, també i gran. Però quan veus que al damunt hi ha clàusules que perjudiquen els que menys tenen i que ni tan sols han vetllat perquè les liquidacions i còmputs siguin correctes, això em va fer disparar no sols les alarmes sinó també un cabreig d’allò més. Que vegis que, al damunt que la indemnització es queda justa, una part de la mateixa té una càrrega fiscal important, i que aquesta es deu a un error de càlcul per la data d’entrada en l’empresa, això fa que com més ho pensis, més et bulli la sang. I quan finalment veus que hi ha una clàusula a l’ERO signat que l’empresa pagarà la fiscalitat als que cobrin més de 180.000 euros, això considero que és el darrer que em podia esperar, perquè al damunt se sobreprotegeix als que més guanyen. I que això ho hagi permès un sindicat de “classe”, és el súmmum.

Evidentment, acostumat a ser un home d’acció, havent estat delegat sindical en diversos mandats, no em vaig quedar conforme ni aturat. Trucada va, trucada ve, vaig intercanviar opinions amb alguns companys afectats i vaig anar escalfant l’ambient. Finalment vaig contactar amb el meu representant sindical i, evidentment, el vaig ficar de volta i mitja. Segons sembla, no estaven ni assabentats de les liquidacions que s’estaven enviant, ni molt menys que ens carregaven una part de fiscalitat, i al damunt pensaven que havien signat un bon acord, i això ja em va fer disparar. Els crits que es sentien des del meu despatx van ser d’antologia. Perquè en comptes de reconèixer els errors i que havien signat un mal acord, s’entestava a defensar l’indefensable.

Per què no s’havia intentat que es computés fins als 65 anys? Per què m’obliguen a acollir-me a l’atur durant dos anys quan des de l’any 74, que és quan vaig començar a cotitzar, no he estat ni un sol dia a l’atur? Per què li regalen dos anys de cotització a l’empresa i a la Seguretat Social? I encara que la data d’entrada fos errònia, la gent que va entrar a l’empresa l’any 92 per què havia de ser perjudicada fiscalment, quan els de més sou eren compensats? En definitiva, per a què serveixen els sindicats? En què es diferencia un sindicat de “classe” amb un de “groc”? L’única resposta que l’empresa s’havia tancat en banda i no es podia fer més. També hi ha algun delegat que diu que més o menys tota la banca fa el mateix, aleshores els etzibo que companys del BBVA m’han ensenyat les seves liquidacions, i són molt més avantatjoses que les nostres. Per començar són a 55 anys (en algun cas als 54) i són prejubilacions, no pas cap ERO. Evidentment, davant d’això no hi ha defensa possible.

La meva queixa era sobretot que no s’havia intentat res per forçar la negociació. Ni tan sols intentar-ho. Alguns estàvem disposats a tot, fins a ocupar el pati d’operacions de la central o el despatx del director general. Perquè quan els sindicats es troben en una posició de feblesa es tracta d’acudir directament als afiliats i als afectats, però ni tan sols intentar-ho….avui dia, amb els mitjans tecnològics que hi ha, que fins i tot s’organitzen vagues, votacions i concentracions en 24 hores….i els sindicats, apoltronats en la seva comoditat, inèrcia i impotència, ni tan sols proven de pressionar. Totalment decebedor i frustrant, sobretot quan he defensat tota la vida als sindicats perquè al final em troba amb això.

El resultat de la meva acció és que 24 hores després em trucaven directament de Recursos Humans de l’empresa per comunicar-me que la meva liquidació era errònia pel que fa a la fiscalitat. Tot seguit vaig rebre mails d’aquest departament i del representant sindical, explicant-me (a bona hora!) que ja s’havia corregit l’error. Ara sí, ara de totes parts es comunicaven amb els afectats (varis de nosaltres havíem fet constar la nostra queixa i malestar). I no ho podien haver fet durant la negociació? És ben trist, que el final d’una vida laboral arribis a la conclusió que els sindicats no serveixen per res. Com em va dir una companya de la feina…”I si cap dels afectats no s’hagués adonat de l’error?”.

Per concloure, diré que el meu sindicat fins avui era CCOO i la meva empresa Ibercaja. Decebut de tots ells, ja només esperaré el dia que els perdi de vista, però l’atac de vesícula que he tingut gràcies a ells, és el darrer “regalet” que ja ningú em traurà. Realment, al món de l’empresa i de les relacions laborals necessitem un país nou del tot, perquè el que hi ha no serveix per res.

 

Afegeix un comentari