Trencavèl

Ahir, mentre fèiem tres hores d’autopista (de peatge) per tornar d’Olot a Terrassa, vam posar Catalunya Informació per sentir les notícies i distreure’ns. Va ser una mala decisió. Els quatre titulars que van llegir feien referència al conflicte PSOE-PP pel País Basc, a un parell de successos a Salamanca i a les Canàries i, en l’àmbit internacional, a les eleccions al Brasil. A continuació, ràpidament, els esports, no fos cas que ens fessin pensar.

Els informatius de Catalunya Informació avui ja no tenen cap diferència respecte els que es puguin fer a Castella-La Manxa, excepte en l’idioma. Em recorden un diari de paper força llegit a Catalunya, també pensat en espanyol i traduït al català.

Això no és expressar la visió catalana del món. Això és expressar en català la visió espanyola del món. És ben diferent. No és el motiu pel qual Catalunya Ràdio i Catalunya Informació van ser creades.

Un altre dels diaris més venuts a casa nostra està pensat en català i escrit en espanyol. Altres diaris estan pensats i escrits en espanyol o pensats i escrits en català. Cadascú és lliure de comprar o no aquests diaris, propietat d’empreses privades, i els empresaris fan bé d’oferir-nos tot aquest ventall informatiu. El problema són els mitjans públics.

En un país vençut i fragmentat com el nostre, el perill de divisió social per raons d’identitat era, i és, molt alt. Des del meu punt de vista, un dels grans encerts de la feina de Convergència va ser defugir el debat polític espanyol, la batalla entre les dues espanyes i centrar-se en construir un discurs nacionalista: la reconstrucció d’una nació que ha de ser estimada i sentida per tots els seus habitants, vinguin d’on vinguin.

En aquesta ideologia nacionalista catalana, els mitjans de comunicació havien de construir referents nacionals com a nexe comú entre la ciutadania, ultra les diferències ideològiques naturals. Això va poder funcionar a mig gas durant uns quants anys, torpedinat constantment pel control progrepijo de les facultats de periodisme i dels treballadors dels mitjans públics (sobretot de TV3). Una CiU reticent a controlar realment els mitjans va donar ales als qui defensaven que els referents catalans són provincianisme i que allò important és prendre part en la confrontació mediàtica espanyola.

L’estocada ha vingut amb el tripartit, quan aquests periodistes han incrementat el seu poder gràcies a la decisió d’ERC d’encimbellar el PSC i de renunciar al nacionalisme per passar a invocar un independentisme o sobiranisme no nacional. Els mitjans de comunicació necessiten tenir referents i, com que els referents catalans han estat deixatats, els mitjans públics catalans han passat a ser fotocòpies dels mitjans públics espanyols i a crear una imatgeria visual comuna amb l’espanyola: han passat a fer nacionalisme espanyol.

M’és molt difícil entendre que un partit pugui declarar-se independentista o sobiranista i alhora no nacionalista. Una política d’aquest tipus ens pot dur a la independència no nacional que tenen Puerto Rico o les illes Guam. Volem ser això? Un moviment nacionalista exitós ens pot dur a una independència de facto, que només necessiti un plebiscit per fer l’últim pas, com al Quebec o a Flandes.

A veure, en una Catalunya desnacionalitzada, qui voldrà votar per la independència?

Crec que deslegitimar el nacionalisme català i atorgar el poder absolut de Catalunya al PSC durant tres anys (ajuntaments, consells comarcals, Diputació, Generalitat, Estat, etc.) són dos gravíssims errors d’estratègia d’ERC que ens poden costar força anys d’esmenar.

Si en aquest partit hi ha algun dirigent amb capacitat d’anàlisi i estudis superiors d’un cert nivell (Filologia Catalana no s’hi val), llegir Sunzi li pot servir per començar a capir-ho: en un conflicte, donar el poder a l’enemic no és vèncer.

És rendir-se.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!