Trencavèl

Avui és el Dia Mundial per Darfur. En aquest bloc he parlat sovint del drama de Somàlia, que és segurament l’únic territori del món sense estat: l’anarquia en estat pur (ho dic pels anarquistes catalans, que hi facin cap).

També he parlat d’altres problemes d’Àfrica, com ara els problemes de Hirsi Ali, la qüestió d’Ogaden, aquesta campanya de Justícia i Pau o bé la Gran Guerra Africana. Tal i com explica Xavier Sala i Martín, l’Àfrica negra, amb algunes excepcions, és l’únic territori del món que no ha pujat al tren de la globalització i no està creant riquesa. L’únic territori que continua sent el paradís dels traficants d’armes i dels mercenaris occidentals. I un dels camps de batalla actuals de l’expansió del feixisme islàmic.

Aquesta és la qüestió que ens porta a Darfur, un vast territori situat entre el Sudan i el Txad, focus del xoc entre els nòmades de parla àrab i els sedentaris de parles Fur, Masalit, Zaghawa i altres (tant uns com altres, musulmans de pell negra). En la imatge (de la Wikipedia) podeu veure Darfur situat al mapa.

Darfur va ser incorporat al Sudan pels britànics el 1916, durant la Primera Guerra Mundial, per por que aquell remot sultanat fos dirigit pels turcs. Els britànics ja havien patit el desastre del General Gordon a Khartoum i no volien repetir l’experiència. L’establiment d’un govern de caire jacobí al Sudan va fer que els territoris perifèrics, culturalment diferents, fossin marginats de les infraestructures i els desenvolupament econòmic del país. Arran de la independència del Sudan, el 1956, van començar les guerres frontereres entre Líbia, el Sudan i el Txad, on Darfur era sovint territori de combat. Això, sumat a la manca d’inversions en els anys anteriors, va convertir Darfur en un erm.

A la dècada dels vuitanta, Muammar al-Gaddafi (un dels exreferents de l’esquerra catalana i extitella de l’URSS) va crear la guerrilla de Janjaweed, com a força aglutinant del món àrab a la zona. De fet, Gaddafi pretenia adquirir nous territoris per Líbia, però el 1988 va ser derrotat per Hissène Habré, el sanguinari dictador del Txad recolzat i armat per França i els EUA. Les guerrilles proàrabs van quedar sense direcció fins que el govern sudanès les va començar a utilitzar per reprimir els moviments de resistència a l’expansió islàmica creats pels animistes del sud i l’oest del Sudan.

El 2003, diversos pobles islàmics de Darfur van crear la milícia Front de Redempció Nacional per oposar-se als atacs dels guerrillers pagats pel seu propi govern. El govern sudanès ho va veure com una amenaça a l’administració jacobina i va començar a fer-los la guerra encoberta. La situació es va deteriorar ràpidament. A través de falses promeses i accions subterrànies, el govern del Sudan va dividir la resistència de Darfur i va obrir el camí als diversos guerrillers exlibis, que s’han dedicat durant quatre anys a cremar camps, collites i pobles, violar, saquejar i assassinar indiscriminadament.

En aquesta imatge podeu veure cada poble destruit pels guerrillers en els últims quatre anys. Si useu el GoogleEarth i visiteu Darfur hi podreu veure la marca de cada poble destruit. Val la pena fer-ho. Es calcula que dues-centes mil persones han estat assassinades i que tres milions i mig de persones s’han desplaçat al Txad per fugir dels assassins.

Darfur és avui la crisi humanitària més gran del planeta, però les crides repetides de la gent més conscienciada cauen en un pou sense fons. Darfur és un conflicte entre negres musulmans situat en una zona remota del planeta, sense que hi hagi soldats de països occidentals involucrats. No hi ha mitjans de comunicació nordamericans sobre el terreny i això no provoca el doble moviment d’adhesió i rebuig a la causa generat pel seguidisme dels mitjans de comunicació de la resta del món (excepte els mitjans catalans, que fan un seguidisme vergonyós dels mitjans espanyols).

En aquest enllaç podeu seguir les respostes de la comunitat internacional al conflicte de Darfur. De moment, només els EUA han amenaçat el govern del Sudan amb represàlies si continua el que ja s’ha convertit en un genocidi, però les amenaces no fan efecte, com en el cas de la cursa atòmica de l’Iran.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!