Miquel Roman

Avui donarem per acabat l’any 2009 per entrar al 2010. Jo ho faré acompanyat de la família i de gent que estimo, no seran tots. No els dedico el temps que mereixen, aquesta es una de les coses que he fet malament el 2009 …

L’any que s’acaba a tingut molts referents internacionals. Dos d’especialment negatius: La consolidació de la crisi econòmica i el pobre desenllaç de la cimera mediambiental de Copenhaguen.

Tot i que ara mateix alguns països donen dades d’estar sortint de la recesió, encara patim a nivell internacional els efectes de la crisi. Cada estat tria la seva formula per mirar de tirar endavant, però, tot s’ha de dir, hi ha estats que tenen més possibilitats que d’altres. A Nou Barris molts veïns i veïnes son a l’atur. Només podem desitjar que el 2010 sigui més favorable però no hi ha cap referent que ens permeti encarar el futur a curt termini amb optimisme. La nostra societat ahurà de demostrar un cop més la seva força i solidaritat.

A Copenhaguen em vist com els líders mundials no eren capaços de posar-se d’acord en quines mesures calia prendre per aconseguir un creixement sostenible a nivell internacional. I ha molt a parlar i molt a fer, però no només a dalt, als “líders mundials”. La despesa energètica i de matèries primes per persona que fem al primer món es exportable a la resta del planeta? Per que si no, pot-ser l’haurem de reduir. I això voldrà dir que tots haurem de renunciar a coses. Ens en sortirem el 2010? Encara no.

A nivell nacional ha esdevingut una any molt important. L’independentisme ha estat capaç de mobilitzar i organitzar una serie de consultes i referèndums populars a molts municipis del nostre País. Una enquesta del Periodico de Catalunya donava practicament un empat tècnic entre els favorables i detractors a l’independència de Catalunya en un hipotètic referèndum. Totes les enquestes diuen que l’independentisme creix. 

I això passa amb Montilla com a president de la Generalitat, evidentment, amb Pujol aquestes coses no passaven. És la consolidació del la fi del immobilisme politic al que 23 anys de govern de CiU ens va dur. El País no es patrimoni de cap partit. L’independentisme es a l’agenda política d’aquest país per que un partit polític que ara es al Govern, després de molts anys de feina, l’ha posada.

Hi ha motius per ser optimistes, però no oblidem que queda per picar molta pedra per alliberar el nostre País. Estem millor del que volen i diuen, però encara no prou per proclamar la nostra independència. Calen molts més regidors i diputats independentistes. Només els tindrem si els que volem que Catalunya esdevingui un Estat votem per regidors i diputats independentistes enlloc de quedar-nos a casa o votar per qui defensa una altra cosa. Fins que no ens adonem i actuem en conseqüencia donarà igual quantes consultes fem i el que diguin les enquestes.

Barcelona, un cop més, mira de trobar-se a ella mateixa. El Govern en minoria, reconeguda la seva manca de capacitat per tenir un discurs de ciutat, vol aturar la seva sagnia de vots gestionant la proximitat. Tècnics de barri i Consells de Barri per enfortir la gestió/control territorial. Però Barcelona es un xic més complicada que tot això i ja em deixat enrera la meitat de la legislatura. Ens espera una cursa d’inauguracions diverses l’any 2010. 

Nou Barris, Districte de classes populars, està patint especialment la crisi. Es el Districte que te més atur i no es veu el final del pou. Sortosament els nostres barris han vist néixer una societat civil forta i avesada a treballar en xarxa. Una societat que s’en sortirà.

A Nou Barris el desplegament dels Consells de Barri es fa entre les acaballes del 2009 i l’inici del 2001. Però el nostre districte té mes barris que cap altre Districte. 13 barris, dos consells de barri a l’any … i prèviament de cada consell, la taula de seguiment. Son moltes reunions a nivell de Districte i massa poques a nivell de Barri. Al nostre Districte ja hi ha figures de participació que fan nosa, com el Consell Ciutadà, que repeteix l’esquema del Ple de Districte i per tant no ofereix res de nou. Caldria replantejar aquest òrgan per donar-l’hi més coherència a la seva funció. És un òrgan de participació i participar vol dir prendre part en les decisions. Però ara només es fa servir per informar de les decisions, informació que els membres del Consell reben abans a molts altres òrgans.

Amb la figura dels tècnics de barri, que encara no avaluaré, ens acompanya una restructuració dels funcionaris que sembla que es fa a costa dels consells sectorials (dona, salut, …). El caos es considerable i hi ha un cert grau de provisionalitat. Estarem desvestint un sant per vestir un altre? Nou Barris encara el 2010 la recta final de la legislatura i queda moltes coses del Pla d’Actuació Municipal per fer. Serem a temps? Haurem d’estar a l’aguait

Nosaltres, en tant que d’esquerres, republicans i independentistes, tenim una feina a fer, una responsabilitat. Una tasca que no és només del Grup Municipal de Districte, ni de l’Executiva del Casal. Una tasca que es de totes i de tots. Us apunteu?

Que tingueu un bon traspàs d’any i un feliç 2010 !!!