Miquel Roman

Ja, ja ho sé. No estic a la moda. Ara el que es porta, lo més "in", es estar per sobre de tot. Al cap i la fi, som -cadascun de nosaltres-, uns independentistes tant escandalosament sublims, que és evident que cap partit secessionista actual es a la nostra alçada, ni política i ni moral. I ens ho tenim tant cregut que difícilment assolirà cap partit el nostre grau d’excelència en el futur. Per que, evidentment, tots seríem millors líders i ho faríem tot millor. Tenim molta sort de viure en un País tant capacitat.

Sincerament, hi ha debat a blocs i fòrums, que en deixar la escalfor de la meva llar i sortir al carrers del meu Districte, es desfan a la primera ràfega d’aire. Per que, com explicar a molts veïns i veïnes de Nou Barris, que es veu que nosaltres, la gent d’Esquerra no som prou independentistes? Que no ho diem prou clar, o prou vegades … i ves a saber que més.

El més curiós es de veure la enrevessada manera que tenen per explicar que el pitjor és l’ho millor. Que mentres menys diputats independentista, la llibertat del nostre país estarà més a l’abast. Deuen ser molts anys de síndrome d’estocolm …

L’única veritat es que els independentistes catalans podem voler manar o preferir que ens manin. I no s’acaba d’entendre tant secessionista defensant que els partits unionistes tinguin les majories més solides possibles.

Podria plantejar-me quin sentit ser independentista si això implica voler formar part d’una elit polític-ideològica, que no aspira a arriscar-se i transformar, si no, simplement a sobreviure. Personalment soc un home pràctic, soc per fer.