Miquel Roman

Com segurament molts de vosaltres ja sabeu, tinc els meus orígens familiars a Andalusia. Concretament, el meu pare es natural del poble gadità de Alcalà de los Gazules, i la meva mare de Medina Sidonia. De joves van haver de marxar a Catalunya a la recerca d’un projecte de futur.

Entre els valors que em van transmetre, i que més enllà dels tòpics son arraigats a la societat andalusa, i ha un de molt característic: l’hospitalitat. Per això vaig sortir desagradablement sorprés del discurs de clausura ahir, de Miguel Montaño, president del Centre Cultural Andalús i Artístic Manuel de Falla (i de la Federació Andalusa de Comunitats) a un acte a la seu de la seva entitat i al que havia estat convidat per el mateix.

No va estar gens acertat Miguel Mesones. Per començar va dir que els habitants de Nou Barris érem gent treballadora, “i que els de Pedralbes, no treballen“.
Ignoro quina mala experiència havia tingut en aquest barri barcelonès
però els seus intents posteriors per desfer el que havia dit deixaven
clar que fins i tot ell s’adonava que no anava bé.

Després es va escalfar parlant del bicentenari de la “Guerra de l’Independencia Espanyola”
(el bicentenari del començament de la guerra fou l’any passat, però
suposo que també es pot commemorar el segon any, i el tercer … la
guerra va acabar el 1814) i de les declaracions del jugador de futbol Thierry Henry al diari La Vanguardia (“Catalunya no es España y eso hay que sentirlo“). Val a dir a més a més que Henry es francés. Precisament aquest fou el motiu esgrimit per Mesones per dir -entre insults al jugador- que no tenia dret a parlar de Catalunya. És una molt curiosa manera d’interpretar el dret a la llibertat d’expressió … en tot cas no la puc compartir.

Mesones, tot aprofitant que gràcies a ell, allò ja no era ja una cloenda si no un acte polític, no s’esta de dir que Catalunya
serà espanya mentres els catalans i els espanyols vulguin. Per tant,
que ho serem encara que els catalans no ho vulguin si els espanyols no
ens ho permeten. Concepte de la democràcia i de la llibertat que no puc
de cap manera compartir. I per cloure el míting no es va estar de dir
que Catalunya es Espanya. I en això no em vaig estar de dir-l’hi que no estava gens d’acord.

Les
persones poden i han de tenir opinió, però han de ser respectuoses amb
les opinions de les altres. Sobretot, per hospitalitat, amb les
opinions de les persones a les que convidem a venir a casa nostra. El
discurs del president del Centre Cultural hauria estat molt escaient si
s’hagués limitat a convidar a les dones i homes del PSOE, del PP, de Ciudadanos, de Falange, … a cap l’hauria fet sentir incomode amb aquest discurs sobre l’unitat de la pàtria “una, grande y libre“. Però convidant al representat d’una força política independentista com és Esquerra
hauria estat més hospitalari amb un discurs que deixes de banda la seva
opinió particular de la política i parles, per exemple, de cultura. Pot
ser per això de ser president d’un Centre Cultural Andalús i Artístic.