Miquel Roman

Benvolgut Sr.
Això de la sisena hora és l’estafa del segle. Et passo un article publicat a El Punt al respecte

EL FÒRUM DE LA SISENA HORA

Una de les experiències
literàries més interessants dels darrers anys la constitueix el llibre de
Gerard Horta “L’Espai Clos”. L’antropòleg i historiador va passar quinze dies
reclòs al recinte del Fòrum 2004 i ha deixat una crònica heterodoxa, entre
anàlisi antropològica i relat poètic, d’aquell esdeveniment que “havia de moure
el món”, i sobre el qual s’han esmerçat tants esforços per fer-lo oblidar com,
en el seu moment, publicitar la seva existència. La virtut del llibre, sobre el
qual corre la llegenda que ha estat objecte d’assetjament i d’intents de
censura per impedir la seva publicació –almenys la seva difusió és gairebé
clandestina-, és la lectura profunda de l’esdeveniment a partir de les
paradoxes entre continguts oficials i significats reals, entre discursos
públics i intencions privades. Des de la seva mirada d’antropòleg, Horta
evidencia les contradiccions globals entre els principis declarats
–solidaritat, sostenibilitat, participació, cosmopolitisme- i una quotidianitat
prosaica on la precarietat laboral dels treballadors, la fredor de l’espai, la
vigilància policial obsessiva i l’escassa assistència, a banda de l’exclusió
per raons econòmiques de bona part del públic potencial. S’arribava a
situacions pròpies dels germans Marx quan, per participar en un debat sobre la
pobresa, calia fer una inscripció per un valor de centenars d’euros. El propi
espai físic, que pretenia ser un forum, és a dir, un espai obert, espontani
d’intercanvi, de comunicació, esdevenia –valorem la polisèmia poètica- un espai
“clos”, un recinte tancat, fred, on tota activitat era dirigida i la
comunicació unidireccional. Era evident que el discurs sobre el Fòrum era
retòrica buida, sense significat, i que els poders públics s’havien dedicat a finançar,
un cop més, l’enèssima jugada especulativa en el que esdevenia una
transferència de renda de tots (impostos i entrades) per incrementar el valor
immobiliari d’una zona urbana atrantiva.

La imatge del Fòrum pot servir
com a metàfora de tantes altres jugades que les administracions, cada vegada
més corretges de transmissió de grups de pressió, tendeixen a utilitzar
discursos buits per justificar mesures que persegueixen beneficis privats. La
idea d’implantació de la sisena hora als centres públics de primària podria ser
un bon exemple. Emmarcat en allò que s’anomena Pacte Nacional d’Educació, una
mena de Davos on tecnòcrates atenen les demandes de la patronal educativa per
engegar projectes de privatització encoberta, la sisena hora és presentada com a
la panacea de tots els problemes de l’ensenyament, bona part dels quals, han
estat d’altra banda provocats per polítiques inadequades o sobredimensionats
per uns mitjans de comunicació no sempre neutrals. Així, la sisena hora,
presentada com a eslògan, és a dir, evitant-ne el debat rigorós i públic, és
argumentada, si se’n pot dir així, com a un element favorable a la igualtat
d’oportunitats, per reduir el fracàs escolar i per conciliar vida laboral i
familiar.

Com en tota mesura que té
intencions ocultes, els autors encobreixen la veritat a partir d’enunciats
optimistes. En el pressumpte greuge comparatiu entre una escola concertada que
ofereix sis hores lectives i la pública, s’amaga que aquesta circumstància
només es dóna a Catalunya. A la resta de CCAA ni es fa, ni per suposat es
permet la il·legalitat del cobrament de quotes, una excepció catalana que
constata el gran poder de pressió de la patronal educativa. De fet, la pròpia
administració és la que propicia la desigualtat d’oportunitats a partir de permetre
aquestes pràctiques que, a banda de lucratives, funcionen en molts casos per
dissuadir els estrats socials modestos. La qüestió del fracàs escolar és també
un pur sofisme. A banda que cap estudi avala la relació entre temps lectiu i
rendiment escolar, les estadístiques són inapel·lables. Finlàndia fa un promig
de quatre hores, mentre que els estats on s’acosten a sis (cap estat seriós ho
permet!) com Luxemburg, es mouen a la cua dels informes PISA. En el cas català,
aquelles 1050 hores de més que fa la concertada, els resultats de les úniques
proves oficials, els de selectivitat, revelen que en el cas dels alumnes de
classe social mitja i mitja alta, hi ha, el 2005, un promig de 6,3 enfront d’un
6,2 favorable a la pública. Finalment, la conciliació de la vida laboral i
familiar és un altre exemple de pura demagògia. Aquest es tracta d’un tema
global, que com a tal, cal resoldre globalment. Quins són els interesos ocults
doncs?

Com en el Fòrum, els eslògans
amaguen interesos crematístics. Darrere el discurs benintencionat hi ha el
projecte, una vegada equiparats els horaris, d’incrementar els concerts als
centres privats. Una manera, doncs, de redistribuir a la inversa. Finançar
l’educació de les classes més altes a partir del pressupost comú. Una maniobra
purament especulativa, recoberta d’una retòrica pseudoprogressista, on per
cert, no es compta ni amb l’opinió dels mestres, ni de les famílies (només de
les seves organitzacions) ni sobretot, tampoc interessa el parer dels
principals afectats, els alumnes. Curiosament, aquests diners que s’invertirien
per cobrir l’ampliació, -d’altra banda difícils d’obtenir perquè en el disseny
s’esperava el finançament d’un nou estatut que no serà- no es va acudir
utilitzar-lo per fer front a l’atenció a la diversitat, desdoblaments o atenció
individualitzada, ara per ara, les úniques mesures efectives per millorar la
qualitat.