La caricatura del president Montilla és
la d’un home inexpressiu i ert, cosa que fan molt bé al
Polònia de TV3, però més enllà de la
caricatura hi ha una realitat. El president queda més i més
immobilitzat a cada dia que passa. La rigidesa que el caracteritza és
mala consellera i no fa més que prendre-li opcions. El país
el pressiona en un sentit i el seu compromís amb Zapatero el
pressiona en un altre d’oposat. Avui fa un any publicava al bloc
l’article ?Integrem
Montilla! Nacionalitzem-lo!? I dos dies després
publicava ?El
país es prepara per nacionalitzar Montilla?. Un any
després, la sensació que Montilla ha desaparegut del
mapa, que la situació l’ha superat, que el lideratge del país
l’han exercit més consellers com Carod (la seva proposta de
referèndum pel 2014 ha capitalitzat brutalment l’atenció
mediàtica i ha deixat en fora de joc el monòton discurs
de Montilla) o Tresserras o fins i tot el president del Parlament
Ernest Benach fa pensar que li cal una reacció. Però la
pregunta és: podrà reaccionar? Té capacitat
de reacció i marge de maniobra? O ha quedat rígidament
atrapat entre les necessitats del país i els compromisos amb
Zapatero?
La proximitat de la resolució
del Tribunal Constitucional ha encès totes les alarmes. Fa un
temps, molts pensaven que, arribat el moment, Montilla intentaria
treure ferro al tema per rematar la progressiva desactivació
de les demandes d’autogovern sorgides arran de l’Estatut. Ara ja sap
que la situació és greu. El descontentament és
general i el PSC està pagant, internament i externament, el
desgast que provoca la defensa del model centralista per part del
PSOE. Internament, perquè el PSC no és un bloc sòlid
disposat a fer de guardaespatlles d’Àlvarez i Zapartero;
perquè la Chacón està admetent errors
i més
errors; perquè algunes intervencions generen malestar
i reaccions.
Externament, perquè l’entrada
en escena del Síndic Ribó visualitza més
encara (si és que calia) que hi ha un problema greu amb
l’Estat, perquè la solitud
del PSC fa mal efecte i ho deixa molt fàcil a l’oposició,
En aquest context, aquest dimecres els
mitjans digitals s’han fet un ampli ressò de les declaracions
de Montilla (i avui dijous la remor continua a ràdios i
mitjans impresos), unes declaracions certament adreçades al PP
i en clau espanyola, però que en la seva literalitat eren
difícils d’imaginar fa un any. Si voleu fer l’exercici
periodístic, compareu els tractaments dels titulars:
Vilaweb: ?Montilla
compara el bloqueig del Constitucional amb el cop militar del 1936 i
el 23-f?: ?Montilla ha advertit d’una crisi política
de conseqüències imprevisibles si el Constitucional
retalla l’estatut.?(…) ?Montilla ha posat de manifest la
desafecció i el pessimisme dels catalans envers Espanya i ha
dit que si no es prenien mesures per frenar el malestar actual, que
troba del tot justificat, la situació seria irreversible.?
E-notícies: ?Montilla
acusa el PP d’utilitzar ‘mètodes no democràtics‘?
Tribuna Catalana: ?El
president de Catalunya constata que el país ja s’està
independitzant emocionalment d’Espanya?.
El Debat: ?Montilla
apuja el to i reclama que Espanya compleixi amb Catalunya per evitar
conseqüències greus?.
El Singular Digital: ?Montilla
adverteix a Madrid que eviti un ‘allunyament irreversible’ de
Catalunya.?
Montilla és conscient de fins a
quin punt li pot fer la punyeta el PP, però en el seu discurs
ja s’hi troben elements que incumbeixen igualment el PSOE. Al cap i a
la fi, si el PP se surt amb la seva, si continua condicionant i
acorralant el PSOE, fins i tot si guanyés les eleccions,
Montilla hauria d’admetre que Espanya és del PP. Ell rai, que
té la possibilitat de viure en un estat independent on el PP
no té gaire pes. De moment ja ha pogut constatar que les seves
paraules, dirigides a Espanya, han tingut més ressò a
Catalunya que no pas allà.
PS: per la quantitat de visites a
aquest bloc i per la velocitat d’introducció d’apunts a la
blogosfera, juraria que l’interès pel moment polític
torna a ser força elevat. És una dada per tenir en
compte.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un escenari amb perspectives de futur hagués estat:
a)El Sr Mas dimiteix despres de voler vendre el pais per una jentilla (la que es menja Montilla).
b) Convergència fa la seva catarsi i posa dirigents amb cara i ull (se suposa que en te).
c) El panorama polític català queda més fluïd sobretot ara que Lerroux no pot agafar el tren per arribar a Barcelona
Les paraules del president de la Generalitat "han tingut més ressó a Catalunya que no pas allà (Madrid/Espanya)". Al meu parer, ho va fer així, perquè aquestes paraules anaven dirigides a Catalunya. La nació espanyola/estat espanyol, representada políticament i mediàticament, pel PSOE i pel PP, si ara no polemitza amb les paraules (i no els fets) del president de la Generalitat, és perquè ells no tenenel problema. Qui sí que el té és Catalunya. I el president de la Generalitat no ha demostrat amb els fets (i no les paraules), i des de Catalunya, allò que ahir deia des de Madrid/Espanya.
Aprofito l’ocasió, Xavier, per demanar-te, sinó és molt agosarat, l’opinió que et mereix el fet que sorgeixin gran nombre d’associacions sobiranistes/independentistes dins i fora dels partits polítics, però que no es percep una desitjable (i obligatòria) voluntat d’unitat d’acció immediata per part d’aquestes plataformes. Cosa que, al meu parer, portaria a què la taca d’oli s’estengués i, alhora, generaria una confiança més gran en més sectors socials i professionals, i una implicació en el procés cap a l’estat propi.
Dispensa i endavant.