Cucarella
Toni Cucarella en roba de batalla
Reflexió en hores de migdiada
Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4
st1:*{behavior:url(#ieooui) }
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Arial Unicode MS”;
panose-1:2 11 6 4 2 2 2 2 2 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1 -369098753 63 0 4129279 0;}
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
@font-face
{font-family:”@Arial Unicode MS”;
panose-1:2 11 6 4 2 2 2 2 2 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1 -369098753 63 0 4129279 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}
A Cal Penjoll de
Xàtiva he tingut una batussa amb un tal Calinca a propòsit del Manifest contra el cinisme dels botxins.
Va començar dient que no li agraven les formes del manifest, i va acabar
declarant que tampoc li agradava el fons. Si no li agradava el fons, les formes
deixaren de ser excusa. Perquè si no li agrada el que s’hi denuncia potser és
perquè o bé s’identifica amb els objectius dels botxins o és un mesell que per
no voler saber d’on li cauen el colps afirma que no li peguen.
Però no és aquesta la qüestió de què volia reflexionar ací: tant se me’n dóna la identitat, i la lleialtat, nacional i lingüística del senyor Calinca: ja s’apanyarà! Volia parlar de les formes. Perquè no és la primera vegada que em fan el
retret. Sí, en aquest blog no es cuiden gens les formes. Si per cuidar les
formes ens referim a l’ús abundant de perífrasis, circumloquis, eufemismes i
tota aqueixa rècua de figures retòriques que serveixen per a brodar la
superfície a costa de difuminar o enterbolir el contingut. Confesse que abans
em preocupaven molt les formes. Sobretot quan, a les mil, em pagaven l’article.
No debades fa temps volia dedicar-me a l’escriptura –quin altre il·lús!– i
sabia que devia posar-me limitacions a la llibertat expressiva, que no
d’expressió (o també?). No va servir de res: puc comptar per dotzenes els
articles que he tramès als mitjans de comunicació, sovint amb la sana intenció
de crear debat, i que no han publicat ni per misericòrdia.
Passat el temps, comptat i debatut que la
professionalització literària era una quimera impossible, vaig obrir el blog Cucarella. Toni Cucarella en roba de
batalla. Si tenia ganes de dir la meua, ací ho podia fer. No havia
d’implorar res a ningú. Potser seria –és– una opinió sense crèdit intel·lectual
ni valor literari, però a aquesta mena de rellevància oficial ja calia
renunciar-hi de bon començament. I les formes? El nom del blog ja ho diu prou
clarament, i és calculat: «en roba de batalla». Al final es tracta també de
donar gust al cos i l’ànima tornant galtades, responent amb contundència els
intents d’humiliació i etcètera. Jo tinc consciència nacional, consciència lingüística
i política de formar part dels Països Catalans, i tant se me’n dóna que en el
mateix sentit que jo hi creguen quatre o cinc gats més, o cinquanta mil. Pense
i opine seguint el meu propi criteri, sense capficar-me gaire si seguesc el
curs de la majoria o me’n quede al marge, emboscat en una trinxera o enlairat
dalt d’un campanar com un penó solitari. També tinc consciència dita “de
classe”, encara que hi haja qui s’enteste a fer-nos creure que s’han acabat les
classes socials, que no hi ha dretes ni esquerres. Si ho diu, pense jo que
potser no és d’aquest món, que ha vingut a festes o li paguen bé fent de
columnista habitual en els mitjans o menjadores oficials.
Sí, potser els
capellans, bisbes i cardenals que observen tot aquest “mundillo” consideraran
les formes dels meus articles barroeres, extremades, fins i tot en ocasions
algú les assenyalarà com a “fanàtiques”. Però són opinions diàfanes i contundents,
i, de més a més, em descarreguen de retencions emocionals. Sí, potser aquest blog, per
les formes que gasta sovint, no té gaires valors intel·lectuals ni literaris
–ni aspira a tenir-los– però sí terapèutics. I amb això ja
em done per pagat i satisfet.
No sé si aquesta calentura li pot interessar a algú, però
em venia de gust explicar-la. Perquè em fa l’efecte que hi ha qui es pensa que
no sé escriure d’una altra manera. I no és així. Sé escriure d’altres maneres,
i puc escriure difús i adornat si convé. Però en aquest blog escric sovint per a plantar
cara i no s’hi escauen paraules de sucre filat. Si voleu acudits i rondalles i altres amemitats lingüístiques
llegiu La Cuca Salamanduca, i si
encara us interessen les meues incursions literàries, ara només practicades
ocasionalment, passeu per Toni Cucarella
Edicions. I disculpeu-me, si cal, que haja usat el blog com un vulgar
confessionari.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
a la dreta valenciana. Veus d’il·lusos, aquest país, també va n’hi ple.
Gràcies Toni.
Jo crec que també en tinc, de consciència nacional, lingüística i política de pertànyer a un territori oprimit anomenat Països Catalans. És per això que acostume a llegir tots els teus textos i, sense entrar en detalls menors, em sent identificat plenament amb les teues opinions. I no crec que en sigues, de barroer, extremat ni fanàtic. No crec que ho siga, el desitjar la llibertat del nostre poble, ni de la nostra classe social, ja que jo també sóc un modest treballador, i si no treballe no menge. A mi també me n’han dit d’insults d’aquest tipus, i de vegades pense que si els botiflers s’enutgen és que anem pel bon camí.
Així doncs, ànims, company i continua pel mateix camí, que la teua paraula ens estimula i ens fa sentir una mica més lliures.
Probablement, els qui et llegim, ho fem precisament perquè ens agrada aquest tò de batalla. Que akgú alce la veu en nom de tots, en front de tantes barbaritats lingüístiques.
Que cal dir les coses com són!!!!
a llegir-te, ho fem per que precisament estem fastiguejades de les bones formes, els eufemismes, dels circumloquis…. I com bé dius, quan volem “literatura” (de l’altra vull dir), ja sabem on trobar-la.
Ysnjw
Fill meu (us dic en to de menja-sopes capellanufa), no us capfiquéssiu pas; cap ni un d’aqueixos pecats que confesseu, són pecats. Al contrari, són allò, el com-se’n-diu, les indulgències per a anar al paradís de la llibertat. Quan hi féssiu cap, hi sereu rebut amb tota el rebombori calm dels qui resistiren l’embat constant dels fastigosos malparits. Hom us absol i, al contrari, hom us està agraït pel conhort que ens duieu, pel consol.
Ets una veu clara. Les formes? Em permetràs el to joguinaire: que la Cuca fique-hi la rella.
Endavant i una abraçada
Hola, Sóc “el tal Calinca” que menciona Cucarella. He de dir que després de llegir aquesta entrada del seu blog comprenc millor el to del manifest que va escriure i li veig més sentit a la seua actitud vital i literària. Constate, com imaginava, que el senor Cucarella no té només un registre com a escriptor, sinó que es pot adaptar a diferents registres segons la situació i l’ànim del moment. Tot això em resulta comprensible.
Certament, la lectura del seu manifest sense cap mena de context va provocar en mi una reacció de repulsa. Vosté ho sintetitza en una qüestió de fons versus formes. Jo crec que en el debat que es va desenvolupar en el Penjoll va quedar clar, almenys per part meua, el següent:
– Pel que fa al fons, puc estar d’acord amb vosté amb la motivació que hi ha en l’origen del seu manifest i en la necessitat de pegar algun crit de tant en tant.
– Pel que fa a les formes, crec que ja s’ha comentat prou.
– Pel que fa als seus ARGUMENTS, ja vaig dir que ahí trobava importants aspectes que em semblen com a mínim dubtosos, i, fins i tot fruit del fanatisme. Si vol ara, que estem més tranquils, puc evitar la paraula “fanatisme”, però em veig en la necessitat de tornar a dir que la meua crítica al seu manifest va dirigida, TAMBÉ, als arguments. Com per exemple quan vosté parla d’una unitat política dels suposats “Països Catalans”, un concepte polític que francament em sembla absurd, i també quan parla d’una cosa que em sembla greu: “la llengua única dels Països Catalans”. Perquè, Sr Cucarella, frases com aquesta són desgavells se les mire com se les mire, i no crec que ajuden a formar cap tipus de debat o proposata seriosa. Per no parlar de la colecció d’estereotips del catalanisme utilitzats per vosté, com el dels derrotats, els botxins, etc.
En resum, com deia, només volia aclarir aquest punt, perquè quede clar que la meua crítica al seu manifest era molt més que una mera qüestió de tons o formes.
I, com vaig dir l’altre dia, no tinc cap problema en debatre amb vosté aquest tema o qualsevol altre.
Una cordial salutació,
Tadeus Calinca
Cucarella escriu el que tots callem. No compartim les formes, és cert, per que som uns covards.
Cucarella té la fel verbal dels vells profetes: sempre incòmodes, sempre inoportuns, sempre amb els verbs esmolats i els adjectius feridors…
Voldríeu, potser, que callés… que el vostre silenci s’estengués també ací a l’internet… però el poble té un camí d’alliberament traçat i Cucarella escriu les paraules nues, precises… exactes!
Apa, fariseus, toqueu les vostres trompetes als cantons i llepeu amb la vostra llengua de gos els peus suats i bruts de l’amo. Babilònia cau, cau la seva llengua, no quedarà una rajola sencera entre els dos grans rius!
Escoltem doncs la veu del profeta i obrem en conseqüència.
Et llegia i escoltava a l’Ovidi quan cantava allò de; Perquè vull.
Bon viatge als guerrers…que la darrera roba que es treuen és la de batalla.
A mi aquest diàleg via bloc entre el Cucarella i el Calinca m’ha recordat un conte del Woody Allen on dos tipus hi juguen una partida d’escacs comunicant-se cada jugada per correu -del de tota la vida, carteta de paper- i com no pot ser d’altra manera la partida és en un desgavell total en que cada jugador està jugant partides diferents. El Calinca aquest es mostra molt tolerant però no tarda en trencar la baralla car si no juga amb les seves cartes ja no li agrada i el Cucarella el trobe mandrós – i ho comprenc- per explicar coses que cauen pel seu propi pes. Jo també m’he tornat mandrós en aquest sentit perquè com cansa ja d’intentar explicar quelcom a qui no vol escoltar. Resum de la partida, uns aplaudiriem al Toni i uns altres al Calinca, com per exemple els de Coalició Valenciana, PP, GAV, Falange Española de las JONS, la COPE, etc.. Cadascú sabrà quin és el seu lloc.
– Els signants del “Manifiesto” són uns nacionalistes espanyols foribunds, radicals, que no s’aconformen amb el domini del castellà sobre el català, ni amb la minorització, la diglòssia, la fragmentació, i la recessió de la nostra llengua, perquè el que ells voldrien en realitat és que no existírem. Ens volen espanyols, però això sí, de segona, perquè ens neguen el dret a utilitzar la llengua que ens pròpia.
(perquè està prou clar que per a poder tindre nosaltres el dret d’utilitzar-la, els castellanoparlants hauran de tindre el deure d’aprendre-la).
– Però dir-los nazis, com fas en el manifest que has publicat, em sembla exagerat, erroni.
Els nazis van exterminar milions de persones físiques. Una per una, les van torturar i assassinar. Si a aquests espanyolistes del “manifiesto” els diguem nazis, quina paraula utilitzarem per a anomenar eixa atrocitat tan bestial, la major en la història de la humanitat? Ens quedem sense paraules. No trobe correcte devaluar el significat de les paraules d’eixa manera, encara que sé que a qui més li agrada acusar de “nazi” a tot quisqui, és a aquesta gentola del “manifiesto” i similars. Pense que es pot ser igualment contundent i canyero sense caure en això.
– En la mateixa línia, pense que a “calinca” tampoc està bé comparar-lo amb
Santandreu, perquè encara que en algun argument puga coincidir, aquest xic accepta la unitat de la llengua i està
clar que res té a veure amb aquesta gent d’extrema dreta, xenòfoba i
violenta. I encara que per provocador, se ho meresca, trobe que és
tractar massa benevolentment a Santandreu. Però està clar, que cadascú
escriu el que vol i que si tens un bloc és per a dir el que et done la
gana
Aprofite per a agrair-te les teues noveles, els teus escrits als blocs i també tota la tasca de recuperació de la memòria col·lectiva dels xativins, i dels valencians en general, que fas. La veritat és que és una feina necessària i encomiable.
upkLKalinca ja saps qui és. L’Escrivà de Cort és Antoni Martínez Revert.