L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Vull deixar clar que ni m’ha agradat mai el motociclisme ni em sembla massa correcte el muntatge que hi ha en el món del motor tenint en compte la crisi econòmica i energètica. Però d’això en podem parlar un altre dia.
Avui, seguint amb un dels temes que crec centrals en aquest moment al país, com és la fragmentació i desnacionalització imperants, vull fer esment d’un escrit que publica el diari esportiu en català, El 9 esportiu. És una columna que complementa el reportatge sobre els dos campions del món de motos dels Països Catalans, Jorge Lorenzo i Toni Elias, escrita per Lluís Vert, i titulada, agafeu-vos!, “Un (altre) dels nostres“.
Un escrit amb totes les essències del catalunyisme més tronat: Lorenzo és dels nostres no pel fet de ser mallorquí, ho és per haver-se fet a Catalunya. I el senyor Vert s’acaba de lluir anunciant que potser dir que és “nostre” molestarà algú “Ebre enllà”.
Realment, en aquest escrit, que va signat i per tant és responsabilitat del seu autor -però a ningú se li escapa que és una columna d’encàrrec per la trascendència del títol mundial-, es posen de manifest les dinàmiques que ni un diari com El 9 volen superar-se.
És el mateix que en Rafa Nadal, en Nico Terol o en David Ferrer, que malgrat ser connacionals de qualsevol catalunyès es veuen relegats als abims d’Espanya, “Ebre enllà”, com si diguéssim l’Àfrica, el sud, els altres, l’horror desconegut, aquella representació de l’horitzó, porta dels monstres i el mal que hom imaginava temps ha.
Lamentable, per reduccionista, per mancat d’ambició, per ridícula genuflexió a les estructures estatals. És el model insignificant i patètic que fa destacar els partits nadalencs de la selecció catalunyesa de futbol, fins i tot titulada “nacional” en la premsa esportiva, mentre després babegen per veure els “nostres” esportistes en la “roha”, com el cas del Valdés del Barça.
Lorenzo, encara que no parli català, és del país per ser mallorquí, no per haver-se format a Catalunya. I una altra cosa ben diferent és si el personatge en qüestió és espanyolista o afrancesat -com el Xavi del Barça, per exemple, o el Pere Martínez de la Rosa, per posar un altre exemple-, que això depèn de cadascú.
Que trist tenir una premsa esportiva tan dòcil i mancada de personalitat nacional! Us imagineu quants títols i reconeixements celebraríem si els consideréssim nostres a tots els del país? Quina manera de fer el préssec!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En l’any 1998 vaig escriure un article de rèplica en publicar-se l’enciclopèdia Ars Cataloniae, on s’hi incloïa Andreu Alfaro per ser un escultor que viatjava sovint a Barcelona i a Miquel Barceló per haver-hi estudiat. L’article me’l publicaren en l’edició de El Punt-PV durant el 1999, no fóra cas que alguna ment benpensant i catalanera s’escarotara a Girona.
L’article el vaig presentar a les jornades d’art que es celebraven a Prada durant l’estiu. I hi creà tal polémica que a l’any següent proposaren que les jornades d’art feren referència i debatiren sobre l’Art dels PPCC. Òbviament a l’any 2000 no vaig ni aparèixer pel Conflent.
“Pa” blavers, la meua ciutat ja està ben servida no cal anar a fer mala bava dellà les creus de València.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/15012
El motociclisme un circ, recolçat i promocionat des de l’Estat espanyol i financiat pels espanyolistes per a veure com es cau la bava a l’himne i la bandera espanyola al podium.
Els valencians no som catalans i per tant de cap país català i encara menys dels països catalans, ni encara que siga per extensió i amb tot respecte no diem que un català parla valencià. Per què per extensió som abans espanyols de la Corona Aragonesa i partir d’ací el que vullgam.
Per a conqueridors, hispanidad i dia de la raza amb els espanyols prou.
Països Catalans? No gràcies.
L’estima per l’opressor té un nom i es pot qualificar de malaltia, per tant, es pot curar.
Ebre enllà també som catalans. Els de l’Ebbre enllà que tenim clara quina és la nostra nació, també sentim l’Elías, Lorenzo i Nadal, entre molts d’altres, nostres. L’USAP de Perpinyà també és nostra. Corretja, Moyà, Ferrero, Ferrer, Pedrosa, Crivillé, Faubel… Són de tots nosaltres. Ara cal preguntar-los a ells què se senten i de qui senten formar-ne part.
No deixa de ser curiós com els espanyolistes (catalanòfobs innats) s’apròpien dels catalasn quan es tracta d’algun fet positiu, i els titllen de “catalanes” quan l’afer ja no els és tan profitós.