MARCÚS
(@marcroca)
El periodisme està en crisi -diuen-, i els mèdia estan patint, a més de l’econòmica, els efectes d’Internet i les TIC. Tot plegat un bon trident per afrontar. Hi ha tot un seguit d’errors que es repeteixen constantment i, ja sigui per les noves formes d’actuar -immediatesa, infoxicació…-, per la llarga etapa de bonança mal administrada, o pel què sigui, es pot generalitzar en alguns aspectes on el periodisme -m’atreviria dir que internacional- falla.
No fa pas massa em vaig comprar un llibre-estudi de la Fundació Telefónica anomenat “Periodismo en la era de internet. Claves para entender la situación actual de la información periodística en España” (Editorial Ariel, S.A., 2007). Les dades d’aquest estudi potser estan una mica desfasades, però és altament recomanable llegir les deu pàgines de la “Introducció” escrita per M. Pilar Diezhandino Nieto: “Rasgos generales del periodismo en España“, on fa un repàs a les principals característiques del moment actual que poden deduir-se dels resultats de l’esmentat estudi. No cal dir que si faig extensiva la crisi dels mèdia en termes internacionals, tot el què diu en aquesta introducció Diezhandino és aplicable al 100% a casa nostra.
El tractament adequat dels continguts és el gran repte dels mitjans periodístics. Massa sovint s’incompleix la màxima que diu que el periodisme ha d’oferir informació d’interès públic. I, aquesta ha de ser actual, original, novadora, verificada, contrastada, contextualitzada i adequadament interpretada. A mi m’obsessiona la falta de contextualització de les informacions. Constato un augment de l’ús dels infogràfics -que hi ajuden- i em satisfà, però no és suficient.
Les agències de notícies, malauradament, s’han convertit en l’únic periodisme que s’acosta una mica al què aquest ha de ser (cerca de la informació actual, d’interès del públic, subjecte a la necessitat de la prova i l’aval de les fonts). Els percentatges d’informació extreta de les agències que publiquen els mitjans són altíssims, és per això que aquests no aconsegueixen ni marcar l’agenda pública, ni marcar perfil propi pel mitjà, a més de fer-se extremadament aborrits i, sovint, inútils. Qui marca l’agenda informativa? En grans termes, les institucions (polítiques, econòmiques i socials) i les agències de notícies. Els mitjans han deixat de banda la seva capacitat de disposar d’una agenda temàtica pròpia, i es limiten a seleccionar i readaptar les informacions enviades pels departaments de premsa i els centres de comunicació de partits polítics, institucions, entitats i associacions. Això és així, excepte en els grans esdeveniments, on els mitjans es converteixen en testimoni directe de la notícia que ofereixen. Potsr caldria utilitzar les agències com a font pròpia del mitjà per estar informat, però no per “copiar i enganxar” la informació. Reps la informació, en valores l’interès i elabores la notícia, el reportatge,… però aportant un estudi previ “marca de la casa”.
S’han abandonat les fonts pròpies amb les quals han de treballar els mitjans. Cal disposar d’una gran quantitat de fonts i aquestes han de ser -en la mesura del possible- directes, sense oblidar un aspecte molt important que també s’està deixant de banda: Mencionar la font, com un dret que té el públic per conèixer no només la informació sinó també la seva procedència. Segons aquest estudi, un 35,22% de la cobertura informativa està mancada de fonts. I, en els mitjans digitals les fonts destaquen per la seva absència gairebé total. Sovint, quan veig un gràfic sense esmentar la font -previ renec- salto la informació i me’n vaig a la següent. Conèixer la procedència d’unes dades, per exemple, et permet tenir una idea de la credibilitat d’aquestes o de com les has d’interpretar.
Hi ha un excés d’institucionalització de la informació. Ja he apuntat la procedència de les fonts, basant-se excessivament en les agències i en els gabinets de comunicació. Aquesta segona procedència comporta una excés de fonts institucionals que provoquen que en comptes de servir al públic es serveixi als propis creadors de les notícies i, conseqüentement, deixa de controlar els poders per passar a apuntalar-los.
La valoració i l’opinió de la informació és l’únic que diferencia als mitjans [Cal recordar que la interpretació és una altra cosa]. La característica que distingeix els uns dels altres és la jerarquització de la informació i la seva editorialització. Tothom tracta els mateixos temes, però els diferencia la forma de tractar-los. Amb això es deixa de banda marcar les pautes sobre “de què parlar” per passar a (intentar) imposar el “què pensar sobre” determinada qüestió o personatge.
De tot plegat es desprèn que la tendència presa és la uniformitat temàtica. Tothom disposa dels mateixos subministradors d’informació. En els mitjans digitals, aquesta uniformitat arriba fins i tot a esgotar al lector. Qui vulgui estar mínimament ben informat haurà de consumir grans quantitats de mitjans i, sempre, tenint en compte qui és el propietari de cada capçalera. Cosa ben difícil, a no ser que hi estiguis molt i molt ficat.
Massa sovint els fets que esdevenen notícia són oblidats ràpidament. Una gran catàstrofe, per exemple, pot ser notícia uns pocs dies i, fàcilment es deixa d’informar sobre el tema, a no ser que “algú” (un govern, per exemple) decideixi fer algun acte que provoqui la seva represa informativa.
Es detecta una progressiva politització de la informació, tant local, com nacional o internacional. I no només des d’un punt de vista temàtic. Sinó que sovint, per no dir sempre, abans d’informar d’un fet polític, el mitjà ja té presa una posició concreta, cosa que fa que es tendeixi a predicar en comptes d’informar. Hi ha qui pot pensar-se que això no pot passar factura. No fa massa, vaig escoltar una frase molt clarificadora d’una persona que estava comprant el diari: “A veure quines mentides ens diuen avui”! És per pensar-hi.
Les tendències no existeixen en els mitjans. No són notícia. Podríem lligar aquest tema amb la falta de contextualització de la informació. Es pot explicar que el 2009 hi ha hagut X accidents de no sé què. Una notícia així, descontextualitzada no aporta valor afegit. I, la suma de fets, la seva interpretació i un adequat anàlisi ens podria aportar informació d’una tendència que ens avançaria a fets futuribles que de per si ja són notícia. Per tant, cal contextualitzar la informació perquè aquesta sigui d’interès i entenedora i cal analitzar les tendències per entendre el present i poder prevenir el futur proper. La informació descontextualitzada dóna com a resultat la deformació de la realitat. Cal aportar les dades necessàries, particulars i generals, comparatives i evolutives, d’antecedents i conseqüents i no es poden obviar les veus que ofereixen presència, sentit i significat a la història que s’explica. No m’extendré més en el tema de la contextualització, però per mi -ja ho he dit reiteradament- és un dels puntals en els que cal fer més ènfasi. En un món caracteritzat per la infoxicació, la solució passa per la contextualització i la tria de les millors informacions.
Hi ha un excés indiscriminat d’aportar valoració a la informació. Ja no es diferencien la descripció dels fets de les opinions sobre aquests. Els gèneres clàssics com el reportatges, la crònica, el comentaris,… han passat a mesclar-se de tal forma que fins i tot, en alguns casos, es poden donar per desapareguts. El periodisme actual, basat en gran part en la quantitat i la immediatesa (a més dels efectes devastadors de l’economia), ha provocat que el periodista no disposi del temps i els mitjans necessaris per elaborar una informació de qualitat. Tot plegat és una bona excusa, demostrable si cal, però si no es tendeix per la qualitat, la cosa no té futur.
La interactivitat mal entesa. Sovint ens fixem en les notícies més llegides o més comentades (sobretot en els digitals), però oblidem que qui ha proposat els temes no deixa de ser el propi mitjà. És a dir, tenim indicadors de les informacions que han disposat d’una millor acollida, però poca cosa més. Qui serà el valent de permetre que part de l’agenda informativa la proposi el lector?
[Aquest apunt està basat en el resum introductori elaborat per M. Pilar Diezhandino Nieto sobre l’estudi “Periodismo en la era de internet. Claves para entender la situación actual de la información periodística en España“. L’apunt un resum del què ella hi diu, dels seus apartats, però només de les part amb els que hi estic d’acord (val a dir que en un percentatge altíssim) i en molts casos donant la meva pròpia opinió. Per tant, qui vulgui llegir les paraules de Diezhandino haurà d’anar directament al llibre editat per Ariel a la col·lecció “Fundación Telefónica”].
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una gran anàlisi! Felicitats!
Francesc
SEN-SA-CIO-NAL POST. Impecable descripció de la realitat dels mitjans de comunicació i del periodisme.
Hola, Marc. Quant de temps! Abans que res, celebro que continuïs fent anàlisis periodístiques tan interessants com aquesta. Passo a escriure’t la meva experiència personal.
Abans que res, no seré hipòcrita i admetré que són un fan declarat dels diaris de paper, els normals. En part perquè quan em llevo amb son pel matí no suporto escoltar informatius de ràdio, i a l’ordinador ja hi he d’estar connectat per força durant les 8 hores de feina i no tinc gaire ganes d’informar-me també per aquest mitjà de forma diària i quotidiana.
Per a mi el diari tradicional és gairebé tant informació com entreteniment. Pel que fa a informació, sé que em posarà al dia de coses que hagin passat i que tinguin una certa rellevància. Si s’ha cremat mig Massís del Port o un boig suïcida ha matat 50 persones a l’Afganistan, apareixerà al diari. Per altra banda també sé que tindré les típiques no-notícies, o serps d’estiu que han mutat en atemporals, de l’estil de que Carod diu que fem una manifestació abans o millor una abans i una després però que els governs no són qui convoquen manifestacions. En fi, la típica pallassada que alguna ment il·luminada ha decidit que és notícia, simplement perquè és pur espectacle i té (sembla) valor de canvi com a notícia, tot i que no té cap valor d’ús, ni conté cap engruna de veritat, ni està connectat de cap manera amb la vida real. D’altra banda, també tinc els esports, molt raonablement coberts, si bé quan ets seguidor d’un equip de Segona B has de pagar per un diari esportiu ja que els de gran tirada no n’informen.
Però els diaris són un negoci, limitat, i basat en un cobriment molt superficial de l’actualitat (de la que ells, tots a la vegada i tots gairebé igual, seleccionen).
S’han de complementar amb textos complets i fonts originals. Per exemple, dec ser dels pocs que han llegit bona part de la Constitució, l’Estatut, el recurs original (molt ben argumentat) del PP contra l’Estatut, la sentència del TC sobre l’Estatut valencià, o la proposta del govern espanyol sobre el nou finançament; textos tots ells que es poden trobar íntegres a la xarxa. També tinc un exemplar del Codi Penal, que em resulta una lectura força interessant, amb un excel·lent pròleg d’Enrique Gimbernat Ordeig.
I el lector inquiet també farà bé de recórrer a la Wikipedia (especialment en anglès, però també per a segons quins articles en català o espanyol), i seguir les fonts originals, i buscar a Google per a trobar textos especialitzats sobre els diferents temes, i més fiables que les lectures superficials que ofereixen els diaris.
Ara mateix sento la necessitat d’estalviar, i penso que l’1.10 € del diari l’acabaré utilitzant com a estalvi, davant de la relativa mediocritat d’aquest format, tan estimat i també tan odiat per a mi, com és el diari tradicional. Al final és una qüestió de prioritats i alternatives. Aquells productes han de ser vistos com el vi del supermercat, o la roba, o la Coca-Cola; productes que són consumits pel plaer que et dónen, però que també tenen un cost (en diners i en temps personal); productes que s’intercanvien al mercat, productes de la mediocritat que impera avui dia, imperfectes, humans, tan com nosaltres mateixos; bé, una mica inferiors, però en el fons semblants a nosaltres.
Potser aquest és el darrer encant que trobo als diaris: comprant-los, en part compro els nostres defectes, les nostres pròpies mancances, i així em sento una mica més part d’un tot que, a poc a poc, es perd, desorientat, en l’immens oceà de l’espectacle.