Transcric un article i una carta publicats avui a El Punt que em semblen interessants…
"Sobre com es fabrica la salsitxa (Vicent Partal): Mai no he sabut si de veritat va dir això però diuen que Otto von Bismarck va afirmar que els governs són com les salsitxes: «Més val no saber com es fan.» Els temps han canviat molt des de l’època del canceller de ferro. Però d’alguna manera sí que es dóna per entès que la manera com els governs fan funcionar les seues interioritats, la cuina, no cal que siga d’escrutini públic. Els dinars, i qui dina i quan i el com i de quina manera, no tenen massa importància. A risc que, si la prenen, cada petit detallet del menú acabe sent escrutat pels vidents. Des dels anys més severs del Kremlin, els periodistes ens hem fet un fart d’interpretar petits detalls, mil vegades sense importància, per acabar fent un tema d’una absència, d’una mirada trista o d’un detallet qualsevol. Ara tot és preguntar per què Nadal, el conseller Nadal, deixa d’anar al dinar dels dilluns. Si no haguérem sabut abans que hi havia dinar i no se li haguera donat importància a com es fabrica la salsitxa, per dir-ho així, ara no correrien rumors. Vet-ho aquí."
I, aquesta carta, escrita per un noi d’Esplugues de Llobregat, m’ha semblat molt interessant. És per pensar-hi…
"Alemanya em fa reflexionar: Tornar a visitar Alemanya m’ha fet pensar en dues coses: Per una banda, m’he sorprès que els preus dels productes quotidians (menjar, transports, diaris, llibres, etc.) són més barats que a Barcelona. Això no era així fa deu anys, sinó que les coses hi valien el doble que a casa nostra, on, durant aquest temps i sobretot amb el pas a l’euro, els ciutadans hem patit una pèrdua espectacular de poder adquisitiu. Però el procés ha estat invisible per a la gent i no ha provocat les protestes que hagués hagut de provocar perquè tot plegat ha anat acompanyat del lema «España va bién». És clar que anava bé… per als empresaris.La mesura de sempre: pujar els preus i congelar els salaris, però aquesta vegada sense que ens n’adonéssim, dient primer que era inevitable arrodonir els preus per passar a l’euro i aprofitant després per anar-los pujant de mig euro en mig euro, sense que es fes notori, ja que no estem acostumats a interpretar els preus amb monedes grans. Això no ha passat a Alemanya, els preus no van pujar amb l’euro i després han anat pujant amb el cost de la vida, al mateix ritme que pujaven amb el marc.En comparació, hem arribat a tenir preus més cars, mentre que segueix havent-hi la mateixa diferència de salaris que abans entre els nostres i els dels alemanys. I això em fa preguntar-me: On són les mobilitzacions de la gent contra els abusos en àmbits de la nostra quotidianitat? Fem protestes massives per coses que passen lluny, com la infàmia de Bush a l’Iraq, i no s’observen protestes massives per coses molt importants com la lluita per un nivell digne de vida de la gent, per millorar la sanitat i l’educació, per fer possible l’accés a l’habitatge, per jutjar sense pietat tots els partits i administracions que practiquin la corrupció… I no dic que no vam fer bé d’oposar-nos a l’ocupació de l’Iraq, al contrari, hem d’estar orgullosos d’haver aixecat públicament la veu per un fet que passa a molts quilòmetres.Per altra banda, també he pres consciència que a Alemanya han fet una revisió com a país sobre el nazisme i tots (des de l’esquerra fins la dreta) han condemnat com a nació el conjunt de valors que va defensar el nazisme.
A Alemanya no seria possible una Fundació Hitler. Els alemanys amb qui vaig parlar no podien ni arribar-se a imaginar la hipotètica existència legal d’una Fundació Adolf Hitler. Si aquí podem tenir una Fundación Francisco Franco vol dir que la transició ha escamotejat la condemna com a país de la sagnant dictadura de Franco. Finalment, crec que ens cal, com a poble i cadascú com a persona, no viure dimitint de la responsabilitat envers l’organització i el funcionament de la societat i envers el nostre passat, present i futur."
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A Alemanya el nazisme va ser derrotat i jutjat. Això no ha passat a Espanya amb el franquisme. El franquisme no ha periclitat, continua ben viu amb altres aparences i sota altres noms, i continua detentant poder real, no cal oblidar-ho.
Per altra banda, quan es va establir la paritat de l’euro es va agafar el marc com a patró (1 marc = 1 euro) per això ha estat allí impossible el negoci del segle dels empresaris espanyols (100 pessetes = 1 euro, en l’imaginari popular i en la realitat) un augment de cop i volta d’un 66% del cost de qualsevol producte. Els salaris també?
En quan a Nadal, la notícia que he llegit jo, no sé on, és a l’inrevés. Al dinar dels dilluns que fins ara celebraven Maragall, Bargalló i Saura, a partir d’ara s’hi incorporen la Tura, el Nadal, i el Castells (???) Vols dir que no s’aixequen moltes cortines de fum?