Títol: Penjat a Internet.
Autor: Albert Om.
Mitjà: AVUI, 09/01/2007.
Com
que a l’Iraq no han aparegut armes de destrucció massiva, ara la batalla és
contra les armes de filmació massiva. Al final, resultarà que és més perillós
un mòbil que la mateixa forca. [Segueix]
Quanta hipocresia al voltant de la mort de Saddam Hussein. La comunitat
internacional no ha mogut un dit per evitar que l’exdictador iraquià fos
penjat. Això sí, ara tots posen el crit al cel perquè l’han filmat mentre el
mataven. O sigui, que per executar-lo no tenen cap mania, però a l’hora
d’enregistrar les imatges es veu que es tornen llepafils. Els tremola més la mà
a l’hora de manipular un telèfon mòbil que a l’hora de lligar la corda al coll
d’algú i obrir-li la trampa que té a sota els peus. Encara que sembli una
tonteria, convé recordar que, si no l’haguessin matat, ningú no hauria filmat
com el mataven.
El mateix George Bush ha tingut la barra de dir que li hauria
agradat "una mort més digna" per a Saddam Hussein. Què li sembla,
president: tan "digna" com la dels milers de civils iraquians que han
mort des de la invasió americana que vostè va ordenar? O potser tan
"digna" com quan vostè executa les penes de mort al seu propi país, i
no ho deixa en mans d’aquestes bèsties tercermundistes iraquianes. Total, que
entre declaracions dels uns i dels altres ja han aconseguit el que volien:
desviar el debat. Ningú parla de si havien de matar o no Saddam Hussein. Ara la
polèmica és com va entrar un telèfon mòbil a peu de forca, quins són els límits
legals d’Internet i què han de fer les televisions amb aquest vídeo, tan macabre
com històric. La pena de mort és la manera més primitiva que ha trobat l’Estat
per venjar-se del presumpte autor d’un delicte. Els seus defensors en parlen
com una lliçó, un escarment, una humiliació pública perquè la resta de
ciutadans vegin com acabaran si fan el que no han de fer. Per això, per
humiliar una mica més Saddam Hussein, el van enviar a la forca el primer dia de
la festa musulmana del sacrifici. I també per això, van enregistrar les imatges
amb un telèfon mòbil. Res de nou, per tant.
Abans,
els condemnats a mort els penjaven al mig de la plaça, perquè ho veiés tothom.
Ara que la gran plaça mundial és Internet, es penja (mai millor dit) el vídeo a
la xarxa i en poc més d’una setmana ja l’hem vist 14 milions de persones. No
entenc, doncs, de què ens escandalitzem. Tot plegat és tan rocambolesc que
sembla com si el dret a la pròpia imatge fos més important que el dret a la
pròpia vida. Com si el problema fos que et filmessin, i no pas que et matessin."
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Perill que podríem dir és un perill judicial. Perquè en aquest desviament del tema encara situem més lluny el judici. El judici pel que fa al procés (garanties o manca de garanties d’un judici acceptable; pressions dels EUA, i el què no sabem). I lluny el fet que es mati legalment a l’acusat Saddam Hussein per deixar sense judici causes que, a qui implicarien?