Es parla molt de la fractura digital. Però, sempre ens referim al mateix? La resposta és no. I, és bo diferenciar-ho.
A l’estat espanyol, la
Fundació Orange ha publicat l’informe
eEspaña 2009. Aquests darrers dies s’ha parlat dels resultats que es desprenen d’aquest informe. Sense anar més lluny
Javier Montalvo enfoca el tema
en la fractura digital per edat i
Juan Varela en un article al diari Público fa una crítica de l’estat de la societat de la informació en aquest país. Per Varela, el problema s’explica pel següent: poca millora de la SI, massa dependents dels diners públics, poca iniciativa i poca competitivitat són els mals endèmics que pateix l’estat de la societat de la informació hispana (i, aquí, ens agradi o no, hi entrem nosaltres també!).
Però, de l’article de Varela, m’agradaria destacar-ne el darrer paràgraf:
“El vídeo y las redes sociales mandan, pero son poco productivas. Surge el riesgo de una nueva brecha digital entre los ciudadanos premium, quienes contratan y acceden a servicios avanzados y quienes siguen pensando que internet es sólo para oír música o leer diarios por la cara. Entretanto, perdamos un poco más de tiempo en peleas obtusas sobre el pago y lo gratis, la propiedad intelectual, etc. Del negocio se encargan otros. Unamunianos somos.“
Parla de ciutadans premium, d’aquells que estan disposats a arribar a la qualitat informativa i de negoci, encara que sigui pagant, i ho contraposa a la resta, a aquells que es conformen amb el què hi ha, i si és de poca qualitat, “qui dia passa any empeny”.
Això m’ha fet recordar que uns dies reflexionava en el meu Twitter sobre el següent:
“Em preocupa una possible tendència cap a l’accés elitista de la informació de qualitat.”
No sé si Varela tendeix a anar cap a aquesta concepció d’una possible fractura informativa, però per mi és un tema a tenir en compte.
Hem passat dels mitjans de masses on ens informaven del què volien, unidireccionalment, per arribar a aquesta nova forma de fer que en diem 2.0, on Internet i les TIC han “democratitzat” la creació i l’accés a la informació. Però, m’ensumo que el proper pas és oferir el gran gruix d’informació de forma gratuïta (i, presentada en brut) i, la resta d’informació, de molta qualitat i molt segmentada, presentar-la onerosament.
Encara que veiem com estan tancant mitjans de comunicació, aquests van mutant, en neixen de nous i es van especialitzant, i el què es diu baixar de preu, res de res. I, encara més, si no aposten per la (molta) qualitat, el futur que els espera és negre negre!
O sigui, que pot ser que una part de la informació -la que té un valor afegit- torni a estar en poques mans i es faci pagar. Per tant, aquí rau la meva preocupació -potser, infundada, eh!-: Estem anant cap a un accés elitista de la informació?