Emigdi Subirats i Sebastià

José Luis Rodríguez Zapatero, ZP per als seus votants, tan espanyols com catalans, ja fa mesos que va ensenyant les seues dents afilades. Els resultats electorals li varen donar llicència per fer el que vulgui, i ens està demostrant  que el seu tarannà no és, malauradament, gaire diferent al de l’il·lustre camarada José María Aznar (el caballero de la triste figura, que féu passar a la història Cervantes). El PP, durant la primera legislatura del seu mandat, per necessitats aritmètiques quant a la governabilitat de l’estat, va canviar ràpidament la tonada: “Pujol enano, habla castellano“, per la de “Pujol guaperas, habla como quieras“. Aquells quatre primers anys es varen posar un vestit de corderet, i varen  fer calar la imatge que el llop no era tan ferotge. En arribar a la majoria absoluta varen aplicar la seua política bèstia d’involució democràtica i anticatalana, que tots recordem amb la temor dels xiquets, encapçalada pels camarades Acebes i Zaplana. Tant el PSOE com el PP, quan manen els altres, solen vendre la moto de la hipoteca que suposa estar en mans dels nacionalistes perifèrics. Usen aquesta demagògia al mateix nivell i en treuen rèdit electoral, la qual cosa és veritablement deplorable.
El camarada ZP es va carregar amb males maneres la reforma de l’estatut (deixant-la en no-res) i va tirar a les escombraries el mateix president de la Generalitat, Pasqual Maragall (recordem la tràgica pregunta de la seua esposa: què t’ha fet el meu marit perquè el tractis tan malament?), que pertanyia al seu partit. Les expectatives eren altes i les va tirar en orris. Els catalans i les catalanes no ho varen tenir en compte i li varen donar un grandíssim suport electoral, el qual està usant amb gran arrogància i deslleialtat envers el govern de Catalunya. Ha mantingut la “ni partía ni doblà” (tota una Einstein de l’obra pública) al ministeri de Foment, la qual cosa és un veritable greuge per a la nostra gent. Ara aposta pel transvàs de l’Ebre, quan havia derogat el PHN (cosa positiva), però finalment actuarà com el PP, en nom del progrés, això sí. S’ho pot permetre, té l’autorització de bona part dels catalans, que li han passat per alt totes les seues nefastes actuacions envers la nostra terra. Com és possible que no rebés cap càstig després del despropòsit de rodalies a Barcelona? Potser el diputat Joan Ridao té raó quan afirma que els catalans l’havien votat com a un mal menor, però realment l’han vessada! 
Molt s’està parlant sobre la crisi del catalanisme, la qual és veritablement preocupant. El poble català no reacciona i està en mans d’un entabanador de masses. La política que està portant a terme ZP és perillosíssima i està desestructurant la política autòctona. La correlació de forces tan plural que presentava el sistema polític català fins ara està en perill. El PSOE s’està menjant tothom, gràcies a l’art de l’entabanament  del seu líder. Aquell senyor  va començar bé la legislatura, amb l’aprovació de justes lleis socials com la que autoritzava el matrimoni entre persones homosexuals, però  va acabar aplicant el tradicional lerrouxisme que ens arriba de la Moncloa. Es mostra deslleial i mentider amb qui se li apropa i ens va deixar clar que l’Espanya plural és Espanya, per si no ho recordàvem! 
Des dels sectors sobiranistes, ens cal enfocar una nova manera de fer política que ens porti cap a la reactivació del catalanisme, amb fórmules que ens apropin a la ciutadania i que permetin  tornar a dirigir la política catalana des d’una via autòctona: sense sucursalismes. Els diputats catalans del PSOE mai no han exercit com a tals, sempre han passat desapercebuts per la seua submissió al partit.
La temor al llop ha portat la consagració d’un llop igualment perillós, que ara pretén pactar amb el PP els grans temes d’estat. Quina temor! ZP no s’ha d’estar de res, els catalans el voten igualment, encara que les faci de coronades. Està al caure una nova retallada estatutària, que ja no fa temor a Madrid gràcies a la submissió de la societat catalana i a  la divisió per motius estratègics dels partits actuals. Torno a fer la meua habitual crida a la unitat d’acció entre ERC i ICV, a  continuar amb l’agitació i treball municipal de grups com la CUP, i a no tancar mai les portes al centre-dreta català quant a temes d’estructuració nacional catalana. No voldria ser una au de mal averany, però està en perill del sistema polític autòcton, i el predomini del catalanisme com a idea central de la política catalana.
 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!