Adjunto un article de prova del periodista Manuel Cuyàs:
L’oasi recuperat
Avui es compleix una setmana que Pasqual Maragall no va dir res del tres per cent. José Montilla, que és ministre, diu que no ho va dir, i la paraula d’un ministre s’ha de creure per força. Si el president de la Generalitat no va dir el que tothom es va pensar que havia dit, queden i quedaran sense efecte la reacció irada d’Artur Mas, la petició de dimissió efectuada per Josep Piqué, la consigna de «mans netes» que Josep-Lluís Carod-Rovira va reeditar llavors mateix i el somriure clausurat de Joan Saura. Tots els que s’havien pensat que aquesta legislatura seria coneguda amb el nom de la legislatura del tres per cent i que hi hauria eleccions anticipades i morros per sempre ja poden pensar en una altra cosa o a donar nom a la pròxima crisi. D’aquí quatre dies tots seran amics de nou, el tres per cent -quin tres per cent?- s’haurà oblidat entre altres coses perquè no va ser dit, Mas se sentirà reparat, Piqué i Maragall recordaran que en política no existeix el «per sempre», Carod dirà que va voler dir «mans fredes Cacaolat calent» perquè aquells dies la temperatura era rigorosa i Joan Saura recuperarà el somriure del dia del pacte del Tinell. Fiscal Mena: el president volia dir «vostès tenen un problema i és el tripartit».
Si el govern i el parlament d’aquest país tinguessin poder autèntic, un cas com el de dijous hauria tingut una existència real i, de resultes de la crisi, les borses haurien baixat, els empresaris se n’exclamarien, els sindicats sortirien al carrer i el govern cauria. José Montilla, que és ministre d’un equip amb poder vertader, ho sap perfectament. No han caigut les borses? Els empresaris s’han quedat tan tranquils? A Brussel·les no ha arribat la notícia? És que no hi va haver notícia.
Els que celebraven que allò que anomenen despectivament oasi català hagués quedat suprimit hauran de tornar a jeure a l’hamaca entre els dos cocoters mentre els veïns del Carmel jeuen als hotels de l’est de l’Edén esperant l’ajuda de qui té
el poder, els diners i l’aixeta de l’aigua de l’oasi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!