Las al jaç
El blog de Marcel Campà
El desig no ha tingut bona premsa ni en la filosofia ni en la religió. Dant, per exemple, descriu el paradís com l’absència de desig: al paradís de la Divina Comèdia, el desig s’ha extingit perquè allí és impensable voler res que no es tingui (això significaria estar en desacord amb el desig diví). Al cel, Déu ja vol per tu; finalment pots reposar perquè “e’n la sua voluntade è nostra pace” (en la seva voluntat hi ha la nostra pau).
El paradís. Molt bé. Però no hi hauria alguna manera de poder tastar en vida la dolçor del no-desig? Schopenhauer, per a qui “viure és voler i voler és dolor”, ens recorda que l’hinduisme fa quatre-mil anys que va trobar una fórmula per a aquietar el desig i assolir la pau: l’ascetisme. La idea és simple: si la vida és voler, la manera d’atenuar el desig és atenuar la vida; dur una existència gairebé vegetativa, basada en l’aïllament, la castedat, la pobresa i el dejuni. (CONTINUA…)
En l’ascetisme hi ha implícita la negació de la pròpia individualitat, l’anhel de fondre’s en l’univers. Per a abandonar l’egoisme, primer t’has de convèncer que tot és u, que l’altre és tu, etc..
Nietzsche és el principal seguidor de Schopenhauer i, com a bon deixeble, el refuta. Sosté que l’home ha de gosar voler; que “el dolor no val com a objecció contra la vida”. Crida sí a la vida, al desig, al dolor, a l’egoisme; i no a la santedat, a viure anestesiat, a la despersonalització del ramat. Assumir el desig implica remarcar la individualitat. Per a Nietzsche, el model humà és un Cèsar Borja, no un sant Francesc d’Assís.
La paradoxa és que l’ascètica negació de la individualitat no és eficient per a la comunitat (en l’exemple més obvi, la castedat extingeix l’espècie), encara que pugui proporcionar la pau a l’individu. En canvi l’afirmació individualista dels instints pot conduir l’individu a un sentiment de frustració però fa servei a la col·lectivitat (Darwin ja va demostrar com n’és, d’eficient, l’egoisme).
Potser les visions de Nietzsche i Schopenhauer corresponen a les edats de l’home. En la joventut ha de prevaler l’impuls dels instints, l’acció, la procreació. L’home madur, que ja ha aportat el seu egoisme a la comunitat, veu com la força vital se li atenua tota sola i, poc a poc, es pot decantar cap a la renúncia i la contemplació. Perquè s’acosta l’hora de fondre’s en l’univers.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies per tractar el tema del desig. Espanta tant veure que vivim en el món del desig i del mercat! Tots i totes som un producte a desitjar o a rebutjar. Tot i que sempre hi ha l’opció de distanciar-se del món.
Com la cançó de Manu Chao. Me gusta ….me gustas tu? Què voy a hacer? …
Potser només amb l’edat es produeix un canvi en l’objecte del desig…desig d’entendre, de saber interpretar, de conèixer en profunditat, desig de compartir, més que no pas, de posseir.
M’agraden molt les teves reflexions.
Són com un licor. Denses i fortes.
Pensant en el que dius, jo prefereixo que les cordes vibrin ( imagina’t que ets una lira).
Sé que en algunes de les vibracions patiré, i en d’altres gaudiré. Però prefereixo el risc de patir que no deixar les cordes sense vibrar.
Segurament és millor fer vibrar la lira, però com diu en marcel, ai las al jaç, la lira també te les seves pròpies lleis.
De totes formes el desig cal mantenir-lo, no aparcar-lo al primer parking que trobes. Es vida.